¿És possible concentrar en noranta minuts mig segle d’un retrat social infantil i adolescent de la mà de cinc noies del centre educatiu de la corporació catòlica de St Helen, cal suposar que de la filial del Canadà, d’on és originari l’autor i dramaturg Evan Placey, des que entren al curs de P5 i continuen en els progressius cursos de primària i secundària fins que es retroben, ja com a exalumnes, en una d’aquelles festes que ningú en el fons no té cap ganes de reviure, quan tenen 45 anys?

La resposta és que sí. Ho fa la companyia Càlam amb cinc actrius que tenen la virtut de representar amb diferents matisos d’edat des dels primers moments com a criatures, quan tenen cinc anys, sense caure en l’error del pretès infantilisme, passant per l’etapa de cap de pardals de la pre i la post adolescència fins a la maduresa adulta.

Ho aconsegueixen perquè es pot dir que fan una mena de “ball de gronxadors”, que sembla un ball inspirat en el moviment coreogràfic de tants balls tradicionals en cercle que expliquen una història mentre els balladors es mouen com les agulles del rellotge.

Aquí no hi ha cintes de colors per entortolligar en un pal central amb el suport de falques. Hi ha els cinc gronxadors (una escenografia senzilla i eficaç pel seu dinamisme i la seva versatilitat). Hi ha els micros estratègicament situats i camuflats a cada cantonada de l’estructura gronxadora (ja diré quin paper hi fan). Hi ha cinc motxilles de bressola. I hi ha una caracterització per a les cinc protagonistes d’uniforme escolar de faldilles amb pitet de quadres que aquí sempre és vist com una etiqueta d’escola privada elitista, però que en la tradició anglosaxona, per evitar discriminacions de classe, és habitual i obligatòria per a tota la comunitat educativa, tant si és pública com privada.

Amb aquesta estructura, l’autor de «Girls Like That (Noies d’aquestes)» posa sobre l’escena la plaga del buylling i ho fa, potser inconscientment, demostrant que allò que finalment ara és admès i tractat, si es detecta, com una acció violenta, assetjadora i de conseqüències per a tota la vida, ha succeït —només cal comptar cinquanta anys enrere on comença tot— des de sempre sense que els adults, el professorat, els pares i les mares o els tutors, hi vegessin més enllà de les seves ulleres fosques.

El guió de l’obra és d’acció directa, sincopat, sense repòs, rítmic i d’una veloç cronologia de dates i fets que fa que les cinc intèrprets siguin capaces d’explicar la història en clau de redacció lliure que els demana en principi la professora sobre el passat de les seves mares i les seves àvies.

Del buylling de llapis carbó i ploma de tinta amb pops es passa al buylling de les xarxes socials amb el mòbil omnipresent i també com a eina que es clava com un plomí antic i que penetra com un ull orwellià a la intimitat de cadascú. Una foto d’una de les noies, l’Scarlett, nua, desencadena el conflicte de ressò més contemporani.

He dit que l’estructura escenogràfica es movia al voltant de cinc gronxadors. Cinc gronxadors que serveixen per simbolitzar també els utillatges de les diferents èpoques de les quals es parla: els pupitres escolars, les oficines amb les antigues màquines d’escriure, els bancs del parc dels botellots de nit…

¿I els micros, que he deixat per al final…? Un dels atractius de tot el muntatge és que l’obra no es limita a desenvolupar un discurs només de paraula sinó que les cinc intèrprets monologuen, dialoguen, es posen en la pell d’altres personatges —nois inclosos—es mouen coreogràficament, ballen i hi interpreten cinc o sis números musicals de veu en directe i música enregistrada que gairebé converteix la peça en un mix mix d’obra de text i d’obra musical.

Evan Placey té aquesta obra traduïda a moltes llengües i representada en molts països. Diguem també que en la versió original i en alguns muntatges d’altres països, les protagonistes són mitja dotzena i no cinc. El nombre de la versió catalana, per descomptat, no li escatima contingut, com deixa ben clara la rastellera inicial de la recitació d’insults i impromperis que posa els espectadors en situació perquè tinguin clar que l’obra no es mossegarà la llengua.

És un muntatge pensat potser indirectament perquè arribi a adolescents i els posi en alerta sobre les trampes de les xarxes socials i les trampes de la pressió ambiental dels estereotips de la publicitat i els rols de la joventut que no només s’ha de menjar el món sinó que, pretesament, no ha de caducar mai.

Per a adolescents, sí. Però veig l’obra també sobretot per a adults que potser han viscut diferents generacions exposats a la discriminació o el ridícul del líder de grup i la conxorxa i el silenci dels seus seguidors. I també per als adults d’avui en dia que conviuen amb infants i adolescents a casa, alguns dels quals sovint no entenen per què no estan a gust amb el número del sorteig que els ha tocat a la vida. Com sovint s’ha dit: sempre és millor prevenir que haver de curar, potser tard i malament. Les cinc actrius de «Girls Like That (Noies d’aquestes)» hi posen, valgui la redundància, els cinc sentits per mantenir l’equilibri perfecte entre l’exigència de la ficció i la cruesa de la realitat. (…)