Gente Bien

Hi ha un moment en què La Cubana ja no pot fer més girs i sorpreses. Potser la darrera cabriola va ser amb aquell Campanades de boda. Ara, ja no sabem quin és el mitjó esquerre ni quin el dret. Com els del cirque du Soleil, la majoria d'espectadors queden atrapats per la primera vegada que els van veure. Després, repetiexne perquè saben que s'ho passarna bé, que els agradaràrecordar aquell enamorament de jove i poder posar la seva moral a la rentadora. Perquè La Cubana, divertida per definició, sempre pessiga una miqueta i insinua molt més, caixes endins. Ara, han repescat un sainte del seu il·lustre conciutadà Santiuago Rusiñol. Sempre reivindicant l'aire llibertí deSitges. La pedreria i ganes d'aparentar d'aquests nous burgesos, tant ignorants que els aristòcrates de sempre però que supleixen la seva actitud irregular amb la cartera carregada de bitllets, són personates ideals perquè els de La Cubana els passin per la pedra. En aquesta producció, torna Jori Milán a ser el cap de cerimònies, el directror inquiet que talla un cop i un altre l'assaig. Mont Plans (lesionada?) fa una mena d'ajudantia de direcció. Mercè Comes és la sogra malcarada: la que semmpre té la raó. Que no s'ha deixat enredar pel luxe i que sempre veu les costures del Vestit nou de l'emperador. I és que, el seu fill, ara és Comte d'Arbúcies gràies a la fortuna que ha conreat amb el seu negoci de cansalader. La Cubana sap aprofitar tot del porc, com els veritables mestres del ganivet. El musical té moments precisos i preciosos (quin claquè de Fred Astaire!), màgics (quan els ficus es mouen), espontanis (quan inciten al públic a participar), de catxassa (amb el creuament d'una catifa misteriorsa o cada cop que cal reorganitzar el plànning de persnatges i vestuari)... Però on llueix més són en els intants de discussió. Perquè, al darrere, es veu com personatges de sempre de La cubana prenen nova vida: Estrellita Verdiales de Cegada de amor, la vedet de Cómeme el coco negro, les Teresines de la tele...Milán creu que avui no podria tornar a néixer La Cubana. Sí que hi ha companyies amb la seva desinhibició. Ho van ser els Egos Teatre (per cert, Toni Sans és l'actor pretesament mediàtic de la producció) amb els seus L'esquella de la torratxa, Rudiggore o La casa sota la sorra. També apunta maneres, la Cia d'opereta Bratislava., Oh my god Barcelona! La Cubana ha creat una escola que molts volen seguir amb el seu propi segell. Són unes botigues del detall, no tenen la franquícia d'aqiests cansaladers, sempre resolutius, de La Cubana. Secallona, a dojo, per consumir i per congelar. Al gust per l'excés (amb el que coincideixen amb les comèdies d'Almodóvar) s'hi suma, ara una petita reflexió, un punt nostàlgica. Com si Gente bien fos un nou tancament d'un cicle. En realitat, La Cubana enrotlla la secallona en espiral, sempre sobre sí mateixa. I per molts anys!

(...) Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de ls companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via. (...)I La Cubana s'hi ha posat amb tant d'«empenyu» —com diria el seu homenatjat, el sitgetà adoptiu don Santiago— que com faria aquell artesà del Bulli, ha deconstruït el gènere del musical i ha creat un gènere nou que es podria anomenar «paramusical» de la mateixa manera que els més avantguardistes anomenaven «parateatral» algunes creacions seves de petit format.I dins d'aquesta proposta «paramusical» hi cap tot el que La Cubana hi vol fer cabre —l'espectacle podria durar quatre o més hores, com aquelles produccions internacionals que no s'acaben mai... però només en dura dues!— en una mena de viatge pel túnel del temps que va des del mateix 1917 de l'origen del sainet al 2017, que ja és al tombant de la cantonada, passant per la dècada dels anys cinquanta, justament quan es produeix la vaga dels tramvies del 1951 a Barcelona, fent un salt fins a la dècada dels anys vuitanta, quan Franco ja ha mort i la Dictadura s'espolsa les puces, i acabant amb l'avui mateix, el 2017, amb el rerefons de la globalització, la corrupció i el procés d'independència.Estic segur que la mateixa Cubana, com la majoria dels espectadors, s'han quedat amb les ganes d'anar més enllà en aquesta «Gente bien». De la mateixa manera que s'ho passen i ho fan passar molt bé en la representació de l'època inicial del sainet de Rusiñol i que passen mig de llarg pels cinquanta i els vuitanta, un s'imagina el que es podria fer amb un sainet modern caricaturitzant, com va fer Rusiñol en el seu moment, la societat actual.  (...)Amb «Gente bien», malgrat el salt musical de la companyia, La Cubana torna a ser La Cubana. Sí que hi ha un considerable relleu entre els seus intèrprets, però la presència de les tres cares més visibles de la companyia des dels seus inicis li dóna una pàtina de velada antologia, aprofitant l'excusa de Santiago Rusiñol, que no es pot dir que l'home s'hi hagués esmerçat gaire amb la família que s'ha fet rica amb la carn i els embotits i que, gràcies a adquirir un títol noble, mengen al mateix plat de l'alta burgesia tot i que han de fer el sacrifici de parlar en castellà. (...)No cal dir que estem davant d'un altre èxit garantit de temporada que congregarà espectadors fidels i espectadors nous. I no cal dir tampoc que «Gente bien» és un dels espectacles imprescindibles en el currículum de qualsevol espectador sense fronteres. Les dues hores vénen farcides d'una quinzena de números musicals, des del principal «Gente bien» a «Sí, señor Conde», «La mala reputació», «No t'assustis, que se'n parli!» o «Que te la fríen!». (...)La llista, tant d'intèrprets destacables com de personatges, seria llarga. Diguem, parodiant el leit motiv del sainet de Santiago Rusiñol, que hi ha més personatges que llonganisses. Tots abocats en la filosofia artística de La Cubana: una energia que es contagia i que fa endevinar als espectadors que hi ha tant d'espectacle a l'escenari com darrere l'escenari, on el ritme d'entrades i sortides, de canvis de personatge i d'embolica que fa fort és tota una prova de foc per als intèrprets que, al llarg de vint-i-cinc anys, han passat un moment o altre per la companyia. Es mereixen el millor perquè ells sí que, en el fons, són el milloret de la millor «gente bien» que té el teatre català. (...)