Hi ha un moment en què La Cubana ja no pot fer més girs i sorpreses. Potser la darrera cabriola va ser amb aquell Campanades de boda. Ara, ja no sabem quin és el mitjó esquerre ni quin el dret. Com els del cirque du Soleil, la majoria d’espectadors queden atrapats per la primera vegada que els van veure. Després, repetiexne perquè saben que s’ho passarna bé, que els agradaràrecordar aquell enamorament de jove i poder posar la seva moral a la rentadora. Perquè La Cubana, divertida per definició, sempre pessiga una miqueta i insinua molt més, caixes endins. Ara, han repescat un sainte del seu il·lustre conciutadà Santiuago Rusiñol. Sempre reivindicant l’aire llibertí deSitges. La pedreria i ganes d’aparentar d’aquests nous burgesos, tant ignorants que els aristòcrates de sempre però que supleixen la seva actitud irregular amb la cartera carregada de bitllets, són personates ideals perquè els de La Cubana els passin per la pedra. 

En aquesta producció, torna Jori Milán a ser el cap de cerimònies, el directror inquiet que talla un cop i un altre l’assaig. Mont Plans (lesionada?) fa una mena d’ajudantia de direcció. Mercè Comes és la sogra malcarada: la que semmpre té la raó. Que no s’ha deixat enredar pel luxe i que sempre veu les costures del Vestit nou de l’emperador. I és que, el seu fill, ara és Comte d’Arbúcies gràies a la fortuna que ha conreat amb el seu negoci de cansalader. La Cubana sap aprofitar tot del porc, com els veritables mestres del ganivet. El musical té moments precisos i preciosos (quin claquè de Fred Astaire!), màgics (quan els ficus es mouen), espontanis (quan inciten al públic a participar), de catxassa (amb el creuament d’una catifa misteriorsa o cada cop que cal reorganitzar el plànning de persnatges i vestuari)… Però on llueix més són en els intants de discussió. Perquè, al darrere, es veu com personatges de sempre de La cubana prenen nova vida: Estrellita Verdiales de Cegada de amor, la vedet de Cómeme el coco negro, les Teresines de la tele…

Milán creu que avui no podria tornar a néixer La Cubana. Sí que hi ha companyies amb la seva desinhibició. Ho van ser els Egos Teatre (per cert, Toni Sans és l’actor pretesament mediàtic de la producció) amb els seus L’esquella de la torratxa, Rudiggore o La casa sota la sorra. També apunta maneres, la Cia d’opereta Bratislava., Oh my god Barcelona! La Cubana ha creat una escola que molts volen seguir amb el seu propi segell. Són unes botigues del detall, no tenen la franquícia d’aqiests cansaladers, sempre resolutius, de La Cubana. Secallona, a dojo, per consumir i per congelar. Al gust per l’excés (amb el que coincideixen amb les comèdies d’Almodóvar) s’hi suma, ara una petita reflexió, un punt nostàlgica. Com si Gente bien fos un nou tancament d’un cicle. En realitat, La Cubana enrotlla la secallona en espiral, sempre sobre sí mateixa. I per molts anys!