Fun home és una delicada, divertida i arriscada proposta.  És un dibuix de línia clara, molt net. Que ha deixat els elements claus per entendre les contradiccions entre el pare i la filla, i molt puntualment, el silenci de la mare (Piar Capellades, molt continguda) incapaç de netejar-se una mena de secret, de culpa,d’estigma en un petit poblet on tot se sap (i moltes coses es callen). L’adaptació de la novel·la gràfica d’Alison Bechdel sap destil·lar, emmarca els primers plans, amb precisió i elegància. 

La posada en escena d’aquest muntatge juga amb grans volums que apareixen i desapareixen (com els records). L’Alison adulta els revisita. Es retroba amb la seva tendresa (de nena) i ingenuïtat (de jove). Però el volum lliure de l’escenari, segueix sent immens. Que sembla que aclapari la felicitat dels personatges. Com si Alison portés carregant un pes a sobre fins que, ja a l’edat adulta (Mariona Castillo, exposada en un personatge que creix), s’atreveix a furgar i entendre el comportament del pare (Daniel Anglès, enigmàtic i que se sent culpable), sobretot arran que ella es declara lesbiana (Clara Solé, valenta). Júlia Jové fa el paper de la decidida companya de l’Alison universitària. I Marc Andurell interpreta els nois que es converteixen en temptació. Aquest Fun home de Lisa Kron dóna molt pes als nens, una acció molt arriscada que Daniel Anglès resol amb determinació i finesa en aquesta producció en què tres equips de nens es van alternant. La peça diverteix, commou i allibera. Salten de la paraula a la música, quasi imperceptiblement. I al final, el públic somriu commogut, en el darrer vol infantil d’avioneta (excel·lent toc màgic).

Daniel Anglès posa en primera línia l’homosexualitat, com ja abordaria a Hedwig (ben antagònic a aquest pare, tant conservador). La llibertat que es respira és la de Hair, amb el to dramàtic de Rent i Per sobre de totes les coses. Per la seva banda, Mariona Castillo fa un pas més com a cantant en un paper generacionalment més gran. Després del repte de Limbo, de l’empancipació amb Nina de Mares i filles o del joc de fregolisme de personatges de Nine, les dones de Guido Contini. I també Clara Solé es destapa: És una de les confirmacions de nova generació de cantants de musical. Amb franquesa i seguretat demostra  el creixement després d’aparicions en peces com El despertar de la primavera o Tot el que no ens vam dir. Hi ha una salut de ferro en el camp artístic del musical. El públic l’ha de descobrir de manera més ámplia encara. Quan ho faci, s’hi enamorarà.