Deixeu-me dir-ho
ja d’entrada: que el  Teatre Condal es reinventi
con a casa dels musicals amb el nom d’Onyric i sota la direcció artística  de Dani Anglés, em sembla una molt bona
noticia. I que ho faci amb un títol com ara “Fun Home”, em sembla una noticia
encara millor. D’una banda, perquè som davant d’una de les més sensacionals  obres que ha produït el teatre musical en el
que portem de segle. I de l’altra, perquè “Fun Home” és un exemple modèlic de
com el  musical contemporani sap explorar
nous camins creatius , i de com aquests nous camins creatius el porten a poder
abordar tota mena de complexitats temàtiques. Certament, com és ben sabut,  “Fun Home” figurava ja a la cartera d’Anglés
com a projecte immediat a estrenar a l’Aliança del Poble Nou, quan Focus i qui és
també  el director de l’espectacle i el
seu principal protagonista masculí ,es van posar d’acord per engegar Onyric.
Però cal aplaudir de valent la decisió de presentar aquesta nova etapa amb un
títol que tot i la pluja de premis que ha rebut des de la seva estrena a l’Off
i a Broadway , el prestigi que s’ha guanyat  entre la crítica, i la també molt premiada
celebritat de l’autobiogràfica novel·la gràfica que li ha donat origen, no
entra dins dels paràmetres del que es pot considerar un musical fàcil adreçat
al gran públic. Això, malgrat que  el
gran públic gaudeixi  també amb
entusiasme i emoció d’aquesta proposta, com va quedar demostrat el passat estiu
quan l’espectacle ( que ara es troba ja buscant sala al West End) va exhaurir
entrades al Young Vic de Londres. Per cert, parlant de premis: ja veureu com quan
comenci la temporada de guardons als escenaris britànics el sensacional
muntatge de Sam Gold ( que ja va estrenar la versió nord-americana de
l’espectacle, i que no ha tingut cap problema a l’hora de modificar de forma
significativa la seva proposta anterior) s’emportarà ben merescuts
reconeixements : si teniu l’ocasió de repescar la proposta quan torni a la
cartellera londinenca no us ho penseu ni un moment, en sortireu entusiasmats!  

Per si de cas no
ho sabeu, és millor que no entrar desprevinguts:  una Fun Home no és en aquest cas una casa
molt divertida, sinó una funerària que resulta ser també la llar en la que viu
tota una família. Una llar/funerària, doncs,  com aquella en la qual es va criar Allison
Bechdel, la gran protagonista i narradora d’aquesta història. La mateixa
Allison que quan ja era adulta i s’havia ja convertit en una prestigiosa autora
de còmics especialment cèlebre en ens cercles feministes i dins la comunitat
LGTB, va tenir la necessitat de posar-se a dibuixar la seva pròpia infància i
adolescència, a veure si així li acabava de trobar sentit a la tragicomèdia que
havia tingut lloc entre aquelles quatre parets tan plenes de cadàvers
embalsamats a punt d’enterrament , com de decoratives antiguitats de les quals
el polifacètic pare se’n sentia ben orgullós: de vegades ,es diria que fins i
to més orgullós que dels propis fills. I aquella peculiar residència  n’anava també plena de silencis que eren un
crit, de secrets que acabarien sent del domini públic, i d’armaris tancats que
no van impedir traumàtiques sortides de l’armari. “Fun Home” va ser publicada
l’any 2006, i va generar tan entusiasme al seu voltant  que fins i tot es va convertir en finalista al
National Book Critics  Circle Award en la
categoria de millor llibre de memòries autobiogràfiques; mai abans, una
novel·la gràfica havia tingut accés a aquesta mena de reconeixement literari!
Per cert: al vestíbul – cafeteria del teatre trobareu a la venda aquest  molt recomanable llibre en el qual la figura
del pare de l’Allison i la complexa relació mantinguda entre pare i filla, hi
tenen un protagonisme primordial. Però si voleu seguir indagant sobre la
personalitat de la nostra autora, heu de saber que recentment , ha publicat un
volum en el qual la mare és la figura central.

Parlem una mica
de Jeanine Tesori, la compositora que li ha posat música als dibuixos de
Bechdel? Cal fer-ho, perquè com va quedar també demostrat amb “Caroline, or
change” ( una altra obra mestra que ara es recupera al West End, i que compta amb
un llibret del mateix Tony Kushner d’ “Àngels a Amèrica” ) , estem parlant d’un
dels més grans talents del teatre musical contemporani. Seguint l’exemple del
mestre Sondheim ( la petjada del qual resulta obvia en algun fragment de “Fun
Home”) , Tesori entén que el pentagrama ha de ser sempre quelcom completament
integrat al progrés narratiu de l’obra . I ho demostra un i altre cop, oferint
una partitura plena de rampells eclèctics que, alhora, acaben aglutinant-se amb
aclaparadora unitat . Del rigor amb el qual Tesori s’acobla a la dramatúrgia de
l’obra renunciant a cap mena d’exhibicionisme , en donen bona prova aquells
segments en els quals només s’hi perceben un grapat de notes que li donen
estructura musical a les paraules, apuntalant  així l’atmosfera que precisa la narració. I de
la subtilesa tant del seu treball com del de la llibretista i lletrista Lisa
Kron , en trobareu una mostra exemplar en el tema “Ring of Keys”, en el qual la
petita Allison veu reflectit el seu futur i reconèix la seva sexualitat sense
saber encara ben bé el que està reconeixent tot just intercanviant una mirada
amb una dona desconeguda amb la que no creuarà ni una paraula. Quin gran moment
de gran teatre musical!

“Benvinguts a la
nostra casa de Maple Avenue”, ens canten els Bechdel en una de les primeres
escenes de l’obra. I en el nostre cas , Maple Avenue es troba situada a
l’avinguda Paral·lel. A diferència del que passava a Londres o a Nova York ,  a l’escenari del Condal la un xic mortuòria
residència dels Bechdel se’ns mostra en tot el seu caòtic i decadent esplendor
gairebé des del començament de l’espectacle dirigit per Anglès amb el pols i la
sensibilitat que aquest material precisa. Davant nostre tenim una mena de gran
paret que visualitza molt encertadament aquell amuntegament de relíquies del
passat potser no sempre del tot autèntiques ( el mateix text fa referència
al  paper pintat a l’estil William
Morrris que  no és realment un William
Morrris ) del qual us parlava abans. Aquesta paret que amaga algunes sorpreses
escenogràfiques és el decorat que s’ha construït i en el qual voldria viure el
pare de família de la nostra  història,
aquest Bruce Bechdel interpretat per un emperrucat Anglès. I el mateix desordre
de l’espai vertical al costat del qual ens hi trobem l’ombra allargada dels
xiprers del jardí ( un arbre potser massa mediterrani pel context nord-americà
en el qual es mou l’obra; però alhora un arbre ple també de connotacions
mortuòries dins el nostre context cultural) sembla transmetre també  visualment el desordre personal que en Bruce
intenta encobrir amb el seu decorat vital. L’altre element escenogràfic
bàsic  de l’espectacle  – i aquest no pot faltar a cap muntatge que
es faci de l’obra- és, naturalment, la molt mòbil ( tant com els records que es
van dibuixant damunt ella) taula de dibuix de l’Alison adulta, interpretada per
Mariona Castillo amb una intensitat que reafirma fins a quin punt l’actriu és
ara mateix un dels nostres puntals, pel que fa a teatre musical. De la mateixa
manera que el seu personatge és el que pren la paraula i estructura l’obra, la
seva actuació emergeix com la més notable de tot el repartiment, seguida de
prop pel seu jo rejovenit encarnat brillantment per Clara Solé . Al molt digne
treball interpretatiu de Daniel Anglès li manca encara un xic d’aquella força
interior capaç de transmetre tota la complexitat per la qual es mou en Bruce;
la seva és una bona interpretació lleugerament epidèrmica  a la que no acaba d’ajudar un treball de
caracterització externa decididament millorable. I  per la seva banda  Pilar Capellades ofereix una molt eficaç
versió d’ “Any darrera any”, el gran tema de la Helen, la dona d’en Bruce. Per
contra, i enfront el bon nivell dels adults de la casa, són els petits de la
casa els que encara que es guanyin al públic per això mateix de ser  petits i per resultar simpàtics i graciosos,
semblen necessitats de més assajos , més afinació, i potser una major
comprensió del sentit del que estan cantant. Ho dic especialment pensant en el
moment el qual l’Allison petita ens canta el seu ja esmentat encontre amb la
dona del clauer, un moment essencial de l’obra que aquí queda massa diluït. Són
, en qualsevol cas, lleugeres objeccions d’aquelles que posem els crítics que
sempre filem molt prim. I que en cap cas ens poden fer oblidar que som davant
d’un espectacle molt notable, i d’una obra decididament imprescindible. Una
magnífica  mostra del millor que pot
oferir el teatre musical contemporani , servida amb excel·lents recursos i una
clara voluntat de voler oferir-li al nostra públic noves perspectives d’aquest
gènere. Si us plau , no em falleu ni us falleu: no deixeu de visitar la “Fun
Home”. En sortireu convençuts que en aquesta funerària el teatre musical no
solament és ben viu, sinó que ens mostra els molts territoris que pot seguir
explorant en el futur.