«Fuga de conills» té el perill de caure en l’etiqueta de “teatre generacional”. I sí que té alguna cosa de “generacional”, però en el fons sobrepassa la pròpia generació retratada per entrar en conceptes d’un temps ple d’incerteses i sense la visió d’un futur clar al final del túnel que té en estat d’expectació i de xoc tothom, sigui quina sigui la seva generació.

De reflexions còmiques, dramàtiques o de comèdia agredolça, com qualifica la pròpia companyia «Fuga de conills», ambientades amb personatges de darrere l’escenari n’hi ha unes quantes en el catàleg de muntatges teatrals. La majoria, però, miren enrere i s’inscriuen en la nostàlgia d’un temps que no tornarà.

La diferència de «Fuga de conills» és que s’inscriu en la realitat artística i social d’avui mateix. Una parella d’actors sense feina fixa —ell (Pau Zabaleta), un “xenòfob” d’Spiderman o l’Home aranya, i ella (Maria Cirici), a la recerca de la maternitat que no arriba— es guanyen la vida com poden, fent animació infantil en festes particulars o col·lectives, recordant els càstings d’alguns anuncis i amb l’esperança d’haver estat de tant en tant “opcionats”. El trio el completa un discjòquei (Artur Rodríguez) que odia el món que l’envolta i que punxa de tot, des de Johann Sebastian Bach fins a David Bowie, una opció musical que reflecteix també l’estat anímic dels personatges.

El muntatge barreja el gest, el figurinisme —espectaculars les mascotes dels dos conills gegants de festes d’animació—, la dansa, la música i el text —mèrit multidisciplinar dels tres intèrprets— en una combinació dramatúrgica que parteix de la directora Martina Cabanas Collell —amb una trajectòria que l’ha portada tant al costat d’Els Joglars com de Javier Daulte— i que fa la impressió que aquí compta també amb les improvisacions d’un treball progressiu i compartit amb tota la companyia.

¿Comèdia…? Potser més aviat en podriem dir “falsa comèdia”, allò que els experts anomenen, esclar, tragicomèdia. Com si fos un trencaclosques, les diferents accions, durant setanta minuts, van encaixant i configurant una història de tres individus joves, perduts en la immensitat de la vida quotidiana contemporània. Una història amable i sense concessions d’autocensura que fa un gir inesperat els últims deu minuts, un gir que no desvelarem ara i aquí per respecte als futurs espectadors, i que sí que es pot garantir que els acaba deixant sense alè. (…)