És el que tenen els tríptics,
i tots aquells treballs creatius que intenten ajuntar la creativitat d’autors
ben diferents: sovint, el resultat final acostuma a situar-se per sota del que
aquests autors ofereixen quan funcionen en solitari, i el conjunt es ressent
també de la convivència entre estils dispars. La trilogia al voltant de la
Frontera que presenta el TNC comença amb “Santa Cecilia de Borja a Saragossa” i
amb  l’afilat humor d’un Rafael
Spregelburd que deixa anar a l’escenari unes quantes idees sobre l’art i el
papanatisme cultural no especialment originals, però si prou eixerides com per
proporcionar una estona de saludable divertiment. Tot plegat mentre Jordi
Boixaderas s’amaga darrera una barba d’intel·lectual que fins i tot li permet
camuflar la seva inconfusible veu, i Lina Lambert explora tot el potencial
d’una espelma incendiaria. Però l’humor deixa pas abruptament al to sever del
Falk Ritcher de Frontex i a la seva parella de  falsos negres tancats a un fals paradís
falsament protector: Alícia Gorina s’enfronta al text de Ritcher amb el rigor
que aquest requereix, però no pot evitar que malgrat l’interès del que és diu,
un cert aire excessivament feixuc acabi envaint l’escenari. Per la seva banda, la
Lluïsa Cunillé de Geografia , de camí cap el paradís fiscal d’Andorra,
sembla haver perdut una mica el nord: Cunillé parteix d’una idea amb
possibilitats que no acaben mai d’explorar-se , i crea un poti poti entre evasió
de capitals, crisis conjugals i denuncies a les mancances del sistema educatiu
molt allunyat de la magnètica i enigmàtica fascinació que exerceixen els seus
millors textos. El millor de la proposta, a banda de la provada eficàcia del
seu notable quartet protagonista, rau en les prestacions que ofereix un espai
escènic molt suggestiu, i adaptable a les més diverses circumstàncies.