Fronteres és un tríptic. Tres textos, tres situacions, que mostren un mosaic de les moltes línies que separen persones, pensaments, costums i altres conceptes que s’infiltren a la nostra condició de individus que, presumiblement, naixem lliures.  Tres relats de diferents autors (l’argentí Rafael Spregelburd; l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé) que a partir d’un conte curt, exposen com ens afecten les fronteres, hi hagi o no divisió física. 

Les històries són molt diferents. La primera, Santa Cecília de Borja a Saragossa, dirigida pel mateix autor, reflexiona de manera fresca i divertida sobre la frontera de l’art, a partir de  l’anècdota de la restauració de l’Ecce Omo de Borja. Spregelburd fa una crítica àcida a les tantes avantguardes d’aparença o mediàtiques, de les quals l’obra d’art o nyap de Cecília Jiménez n’és un paradigma. Senyala la frontera cultural a partir d’un exemple on la cultura és la gran absent. I aprofita el diàleg per parlar dels diferents punts de vista dels docvents sobre com explicar la història; de l’eterna rivalitat entre francesos i belgues, fins i tot fixant-nos només en els francòfons sense entrar als flamencs; ens fa saber com es comptàven els kilòmetres segons convingués, a la ratlla d’Espanya-Portugal; parla de l’emigració… I fa riure!  I tot això en només 30 minuts, magníficament interpretats per Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Oriol Genís i  Lina Lambert. 

La segona peça, la de Falk Richter, Frontex, la dirigeix Alícia Gorina. La directora disposa de més temps (50 minuts) per explicar a qui no ho sàpiga que existeixen Fronteres de les que no se’n parla. Situa l’acció en una mena d’urbanització nord-americana on la gent que s’ho pot permetre –rics, és clar!- viuen protegits  de totes les tempestes que afecten la societat. Comença amb l’Oriol Genís posant en marxa una font amb el mòbil  -homenatge a Jacques Tatí {Mon oncle}?-, per senyalar que tenen el seu propi pis, tot confort, en un lloc segur on no hi ha ni lladres ni assalts. On, si vols un gos per passejar, no cal mantenir-lo: el llogues. Un paradís amb flaire de fals. Però això té un preu: els que hi manen no permeten saltar-se la seva llei. Vaja, com a tants països! La història, fosca i estranya, parla d’una parella de la qual l’home, comença a escapar-se les nits per veure el món exterior i, a més, no fa res per mantenir-se a la urbanització sense cridar l’atenció.  Roser Batalla, la dona, té pànic que els facin fora. I li suplica que reaccioni, en un extens i excels monòleg que posa la pell de gallina i que potser té un abans i un després a la carrera de l’actriu. Alícia Gorina, per si el tema encara no fos prou  potent, ha canviat els rols: els de dintre són negres i els de fora, blancs. 

Fronteres acaba als Pirineus, amb un matrimoni que porta a l’altra línia quatre maletes farcides de diners. Se’ls ha espatllat el cotxe i esperen, en un punt solitari, que algú passi i els reculli. Xavier Martínez ha dirigit aquest text de Lluïsa Cunillé de 35 minuts, que parla de corrupció física, política, personal i moral. L’home representaria la corrupció política, ja que es beneficia d’una estructura de poder per evadir els diners, part dels quals, són del seu pare. La dona, immersa en una complicitat domèstica, enyora la seva feina com a mestra en un institut, mentre l’home surt a buscar ajuda. Una trucada telefònica del fill al pare explicant-li una història surrealista per justificar que falten dues maletes, ens apropa a una família coneguda de la nostra política. No diré noms, perquè allà no es diuen i tots ens podem equivocar. Hi ha un bon monòleg també de Lina Lambert, acompanyada en la història pel sempre eficient Jordi Boixaderas. 

I encara un fort aplaudiment per com s’han resolt els canvis d’escena o de història, a la vista de tothom. El que més costa, és aguantar-se i no aplaudir fins que acaba tot. Almenys el dia que jo hi vaig anar.