Tres dramaturgs de llarga i sòlida
trajectòria són convidats ha reflexionar sobre el concepte de “frontera”.
Una experiència sens dubte enriquidora per l’equip de professionals que l’han
dut a terme, tot i que confegir un sol espectacle amb punts de partida tan
diversos comporta un greu perill. Sembla que la intenció és presentar una
mirada calidoscòpica sobre el concepte, però l’espectacle únic fa palesa la
necessitat d’una mirada unificadora que l’acosti a l’espectador. Així
presentat, Fronteres arriba com un
espectacle desigual que convida a les comparacions (aquelles que sempre són
odioses). Malgrat tot, sense tractar-se d’una comèdia, hi ha un to humorístic
que lliga el tríptic, un espai escènic canviant sobre uns mateixos elements i
quatre actors que defensen l’espectacle amb contundència.

Amb Santa Cecília de Borja a Saragossa, Rafael Spregelburd ens situa en
els límits de l’art contemporani. La coneguda anècdota de la “restauració”
de l’Ecce Homo de Borja serveix a
l’autor per reflexionar sobre el fet creatiu. Ho fa a través de dos professors
d’història de l’art que conversen en un restaurant. La comicitat ve de la mà
d’un discurs destrament elaborat amb un lèxic molt característic. Amb una sola
acció contundent queda retratat l’onanisme intel·lectual al que es lliuren els
protagonistes. Per acabar-ho d’adobar, entren a escena una alumna i el seu pare,
un portuguès propietari d’un petit restaurant familiar. El fet que el propi
autor dirigeixi la posada en escena dona un acabat més rodó a aquesta part.

Fosc i canvi d’escena. Les pantalles
mostren la transformació dels actors. Falk Richter ens porta a una habitació de
luxe. Anirem descobrint que som en una urbanització molt exclusiva: Frontex. Els personatges, una parella
que espera un fill, han hagut de canviar el color de la seva pell per
accedir-hi. A fora, “els altres” pugnen per entrar. Els de dins han passat
la frontera, però el treball esdevé una llosa tan pesant per a l’home que la
seva dona veu perillar la seva nova condició social. Alicia Gorina dirigeix a
Roser Batalla i Oriol Genís al més aspre dels tres textos.

Ara som a una carretera secundària,
enmig d’un no-res molt del gust de Lluïsa Cunillé. Sobta, però, descobrir uns
personatges amb un perfil tan concret dins la dramatúrgia de l’autora. El cotxe
s’ha avariat quan  la parella
protagonista anava a Andorra carregada de bitllets de 500€. La Geografia de Cunillé és un mapa
topogràfic del moment actual. Els personatges que ja han traspassat la frontera
de la legalitat altres cops (evasió de capital), passaran altres fronteres…
Xavier Martínez dirigeix Jordi Boixaderes i Lina Lambert en el trànsit
d’aquesta parella que, a força de passar fronteres, han aixecat un mur
infranquejable entre ells.