Dimarts passat es van unir en un feliç esdeveniment la inauguració de La Fàbrica, el nou teatre del barri barceloní del Farró –a la seu de l’antiga fàbrica Numax–, i la primera estrena en català de Freshwater (1923; 1935), l’única obra teatral de Virgínia Woolf, que la considerava un disbarat o una broma entre amics: un divertiment per distreure’s o descansar de l’absorbent escriptura de la novel·la Mrs Dalloway, a la qual dedicava moltíssimes hores i atenció. Albert Arribas, que va traduir brillantment la peça per a Arola Editors l’any 2019, la dirigeix ara amb alguns dels còmplices habituals de Centaure Produccions i amb d’altres que s’estrenen amb la companyia i el seu particular univers creatiu. Tal com ens explica Marta Tirado Mauri a l’excel·lent pròleg del llibre editat per Arola, l’obra va ser muntada per primera vegada el gener de 1935 a l’estudi de Vanessa Bell –germana de l’autora– durant una de les vetllades del Grup de Bloomsbury al barri londinenc homònim. Fins a l’any 1976 no va ser publicada, i el 1982 el Centre Georges Pompidou de París la va programar –en la traducció francesa– amb motiu de la celebració del centenari del naixement  de l’autora.

La inauguració del teatre La Fàbrica va generar molta expectació entre el sector teatral. Com que l’obra de Woolf se situa a mig camí entre el teatre amateur i l’avantguarda, el dia de l’estrena Albert Arribas i Lluïsa Cunillé, coautors de la nova dramatúrgia, van incorporar un sainet que incidia en la idea de fer teatre entre amics –aquest era l’esperit de la funció que es va fer en una casa particular de Bloomsbury–, en un to distès i jugant amb l’expectativa que vingués Joan Manuel Serrat. Qui sí que va comparèixer, en el rol d’empresari, va ser Mario Gas, una de les ànimes dels Teatres del Farró –La Gleva i La Fàbrica– que dirigeix Albert de la Torre, amb Daniel de la Torre a la gerència. La breu farsa d’obertura va ser una manera enginyosa i divertida d’inaugurar la sala, però s’opta per prescindir-ne en la resta de representacions, perquè no interfereixi en l’arrencada de l’espectacle.

L’acte primer es desenvolupa en un estudi d’artista –som a Freshwater, a l’illa de Wight–, on trobem una selecta representació de l’elit cultural victoriana. La fotògrafa Julia Margaret Cameron –Antònia Jaume–, tieta-àvia de Woolf, li renta el cap al seu marit –Albert de la Torre–, mentre Ellen Terry –Marta Ossó–, autèntica protagonista de l’obra, fa de model per al pintor amb qui està casada, George Frederick Watts –Pep Munné–, ostentosament capficat amb la seva causa de veritat i bellesa. El vestuari dissenyat per Manuel Mateos és sensacional; fins i tot el gosset dels Cameron du un complement aristocràtic. En l’escenografia ideada per Aurembiaix Montardit, ajudanta de direcció, un teló pintat evoca la balustrada d’una mansió victoriana.

El poeta llorejat Alfred Tennyson –Carles Martínez– també és allà, recitant uns versos amb afectació. La fotògrafa, que sembla dinamitzar la jornada a partir dels seus capricis compositius i visions escenogràfiques, no dubta a fer plomar un gall dindi per elaborar les ales amb què vol guarnir la jove model abans de fotografiar-la en el paper de Musa. Per la seva joventut i bellesa, la noia és susceptible de personificar ideals com la modèstia o la castedat, que fan les delícies dels victorians. Ben aviat, però, en aquest microcosmos de confort, entotsolament extraviat i alta cultura, irromprà John Craig, jove tinent de la Marina Reial, l’únic personatge que no remet a cap referent històric –tot i que el seu cognom reenvia al que duien els fills de l’Ellen Terry autèntica– i funciona com a contrapunt del quadre aristocràtic.

Hi ha una clara paròdia de la construcció de gènere en descripcions com la de la noia angelical que diu collir prímules pel corriol, però que es deleix per viure amb passió i intensitat. No oblidem que la fotògrafa victoriana que apareix a l’obra va contribuir de manera més que notable en la configuració d’aquest ideal femení, l’àngel de la casa. L’intrèpid navegant al qual sucumbeix Terry també està dibuixat amb una gran ironia; la direcció li imprimeix un to encara més fatxenda, arrauxat i mundà, en la figura de l’actriu Paula Blanco, que, vestida amb un uniforme mariner de color rosa, l’interpreta amb sornegueria i una distància que tendeix al grotesc, per la manera com paladeja, anticipant-la, la seducció, i la seguretat impetuosa amb què realitza l’abordatge amorós. Multiplica l’eficàcia de tot plegat el fet –ja previst per l’autora– que l’interpreti una actriu.

Som a l’acte segon, i l’escenari que ens hem d’imaginar són els farallons de The Needles. L’intercanvi passional entre Terry i Craig és una delícia: a ella –torbada, extasiada, sensual– besar amb aquest frenesí –la seva traducció escènica és com una immersió profunda– li fa pensar en cervesa, castanyes calentes i cues per entrar al teatre. És a dir, la transporta a un món de gaudi, lluny de la presumpta edat d’or que performen els privilegiats de Freshwater –“Aquí les pomeres floreixen tot l’any; els rossinyols canten tota la nit”–. L’escena veu incrementada la seva comicitat pel galdós paper assumit per Cristi Garbo, que fa de Mary, la criada dels Cameron i, alhora també, de decorat de la representació: el seu rostre, aureolat amb la tela d’un vaixell d’attrezzo, expressa un estupor resignat i metateatral enfront dels capricis dels rics.

A l’acte tercer, trobem el refistolat poeta comptant síl·labes per compondre un verset funerari: pensa que Ellen Terry és morta, però ella està i se sent més viva que mai, de manera que el seu marit, el pintor simbolista, no té altre remei que enviar-la a menjar zífids fregits. Marxen també els Cameron: els taüts que esperaven han arribat i emprendran el seu viatge sense retorn a l’Índia, el “país de l’eterna llum de lluna”. Queden, a soles amb el seu art, Watts i Tennyson –l’un sense pantalons; l’altre en samarreta imperi i tirants–, i compareix, gairebé com un deus ex machina, la reina Victòria – Míriam Alamany, amb corona de joguina i vestit de cartó–, que alterna el plany pel seu Albert, ja difunt, amb la salutació règia, diligent.

La companyia ens fa un regal extra, un afegitó o píndola dramàtica de només un quart d’hora que recomano vivament, perquè acaba de relligar-ho tot, en deixar constància de l’emancipació real d’aquella dona que en l’obra hem vist purament reduïda a musa –“Pensi què significa estar penjada a la Tate Gallery pels segles dels segles”– i que va arribar a ser una de les més grans actrius del seu temps. Tot i que s’ofereix l’opció de marxar als espectadors que hagin d’agafar trens o anar a sopar, ningú no té ganes de sortir de la sala. L’epíleg reprèn la figura de la reina, però des de la perspectiva de l’actriu que la interpreta, que afirma estar “fins a la coronilla” de fer de monarca, mentre un altre personatge juga amb la idea que es tracti de la reina de cors. No sembla casual l’al·lusió al país de meravelles de Lewis Carroll, que, a banda d’escriptor, va ser reivindicat –amb Cameron, precisament– com un dels fotògrafs victorians més importants.

En escena només queden les actrius, generoses i compenetrades: aquesta cloenda, d’alta intensitat, les homenatja. Blanco fa seves les paraules amb què Virginia Woolf es va referir a Ellen Terry en un article de publicat el 1941 a New Statesman & Nation; la relleven en la glosa Jaume, Alamany i Garbo. Ossó, que es reafirma com una intèrpret extraordinària, assisteix amb llàgrimes als ulls al panegíric dedicat a l’actriu britànica –morta molt abans de la seva publicació– que ella ha fet reviure en clau lúdica i ficcionada. Woolf explica com, després de marxar de Freshwater, Terry va ser una mare feliç i va reprendre també l’ofici actoral, en què despuntava com ningú altre: les seves actuacions eren com sumptuosos llenços acolorits. Considera els fascinants escrits autobiogràfics i la correspondència privada de l’actriu com una persistent temptativa d’explicar la discrepància o d’omplir el buit entre l’Ellen mare i l’Ellen actriu.

El muntatge constitueix una bona aproximació a l’obra de Woolf, que presenta el món victorià com a grotescament pompós, tot i que no mancat d’encant. En incorporar aquest oportú i enriquidor epíleg, extret de la producció mateixa de l’autora, la lectura d’Arribas i Cunillé va més enllà de la paròdia i posa l’èmfasi en la reivindicació d’una dona emancipada, Ellen Terry, capaç de superar l’arquetip limitador de la musa i fer coexistir en una sola figura diferents esbossos i facetes: mare, cuinera, erudita, actriu. Les caricatures de Tennyson i Watts venen a desemmascarar, a través de la sàtira, la subversió i una pàtina de lleugeresa –tan fèrtil com la veladura del pintor–, el llegat patriarcal d’una societat caduca. La suma de situacions còmico-lúdiques, tirant a surrealistes, prefiguren el teatre de l’absurd, com molt bé s’encarrega de subratllar la direcció. Freshwater i el seu elenc solvent, entregat, ha inaugurat amb honors el nou teatre.

Crítica publicada a Núvol el 24 de setembre de 2025