Albert Arribas sembla el director de moda per obrir teatres. Si l’any passat es va celebrar l’ampliació de l‘Àtrium amb Verbagàlia (una troballa de dos monòlegs de Víctor Català interpretats per Paula Blanco i Oriol Genís), ara ha volgut aixecar el teló de La Fàbrica amb una obra teatral inèdita de Virginia Woolf, Freshwater (sí que hi ha versió en català editada per Arola). Si la tria de Víctor Català va demostrar que hi ha molt material a rescatar i pujar a escena de l’escriptora de l’Escala (Infanticida, Solitud, Lo cant de les ànimes mudes, La Víctor C), no es pot ser tan contundent amb l’autora d’Una habitació pròpia, de qui s’han fet reiterades adaptacionssobre ella (Woolf, El desvetllament d’una papallona nocturna, Mrs. Dalloway).

Freshwater és una boutade de l’època victoriana, en què es ridiculitza els béns morals dels intel·lectuals, que primen l’expressió artística a tota la resta, fins a convertir-se en uns bohemis, esclaus de les seves obsessions artístiques (fins a caure en el major dels ridículs). L’obra, segons explica el text de presentació, es va representar dins de l’àmbit familiar i convidant, això sí, membres del cèlebre Club Bloomsbury, que en van sortir prou desencantats. L’experiència teatral de Woolf sembla que va descarrilar en aquell precís moment per sempre més. Que La Fàbrica obri la sala amb una caricatura de l’art és molt saludable. Però pot ser un problema que l’espectador no tingui les claus dels gags que es descriuen a l’època victoriana. La mirada d’Arribas ha pujat el graó de l’exageració fins a dur la bogeria per l’art bohemi a una mena de teatre de l’absurd. La inoperància artística dels protagonistes provocarà que la seva musa acabi desentenent-se d’aquell mar de creació per fugir amb el capità d’un vaixell al Londres del brogit i la veritat. En comptes del celibat de l’artista que aboca tota la seva turbulència humana a la creació, la jove tria la tortuosa troballa entre la jove i el capità fent l’amor (i equilibris) en la banqueta d’un piano.

Arribas juga al despropòsit amb una escenografia de paper pintat, un vestuari eclèctic i unes solucions que trenquen les convencions formals. Ja ho va fer amb F.R.A.U. (Grec 2020) un espectacle de set hores sobre l’obra poètica d’Albert Balasch o esmicolant el to protocol·lari de l’homenatge a Feliu Formosa a Sala de miralls, (TNC, 2014). Aquest cop, potser ha fet un salt massa llarg perquè el públic pugui seguir-lo.

La caricatura a l’art, però, es fa amb un repartiment que podria trobar-se en un teatre públic, certament amb intèrprets com Miriam Alamany, Paula Blanco, Cristi Garbo, Antònia Jaume, Lala, Carles Martínez, Marta Ossó o Pep Munné. Molts, són habituals de Centaure Produccions, la marca des d’on Arribas desenvolupa projectes personals. També hi figuren Albert de la Torre i Daniel de la Torre, els dos impulsors dels Teatres del Farró (el segell des d’ara programaran a La Gleva i a La Fàbrica). Mario Gas era un dels convidats de l’escena inicial imaginada per Lluïsa Cunillé (El jardí, El gos, Al contrari!) que es va mostrar per a la inauguració, però que, ara, ja dins de la temporada, s’ha deixat d’escenificar. Llàstima perquè era una fresca entrada, ben contemporània i igualment delirant, que connectava l’obra de Virginia Woolf amb la hipocresia de la Barcelona complaent de sí mateixa.