De Víctor Català se’n coneix el conte terrible (i que el jurat de l’època no podia concebre que l’hagués escrit una dona) d’Infanticida i la novel·la Solitud. Se n’han fet múltiples versions al teatre també Germana Pau (Romea, 2009). El TNC va voler abordar la singularitat del personatge amb La Víctor C, però va acabar ensopegant amb un grapat excessiu d’anècdotes. És probable que en aquell compendi aparegués la peripècia desafortunada de Lo cant de les ànimes mudes que surt, de la conjunció del poemari Lo cant dels mesos (1901) i Ànimes mudes (1905). Si hi era a la proposta de la Sala Gran del TNC, va passar desapercebut.

Ara, una jove companyia (La tremenda) sorgida de l’Institut del Teatre s’ha atrevit a fer-ne un musical de petit format. Des de la senzillesa més austera, amb roba de fil i caixes de fruita com a simple escenografia, dissenyat amb tacte per Mariona Ubia, la narració, amb dramatúrgia afinada de Jordi Vilà, té la similitud d’un Romeu i Julieta entre dies famílies que treballen el camp en una franja sempre en litigi. La proposta fuig de l’èpica de duels i traïcions i assassinats terribles. En canvi, la vida passa sempre a contrapeu perquè l’amor (existent per les dues bandes) acabi fructificant. O sí que ho fa, però diferent del que exposa l’amor romàntic i el drama romàntic.

La transformació dels intèrprets (Clàudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lu Martín, Abril Morera, Gerard Portolés, Queralt Sànchez, Alba Serrano) en uns personatges que evolucionen, mentre cantes, ballen i llancen calculades mirades fugisseres és la clau de l’èxit. La música d’Ismael Dueñas, a piano i percussió amb una caixa de fusta (i, molt puntualment, castanyoles), fa que aquesta contínua manca de coincidència s’elevi i agafi una volada contagiosa. El músic no abandona el piano, però connecta amb la mirada amb els personatges. No és personatge però sí tant intèrpret com tots els altres. La direcció de Víctor Álvaro juga al límit amb el contacte entre hereu i pubilla de famílies enfrontades. Al costat del seu secret silenciós, les famílies, el poble, la història es mou a un ritme diferent, coreografia de molts bons contrastos d’Esther Sabaté. I ells no tenen més remei que assumir-ho, fins al final.

L’obra de La Tremenda Companyia mereix molt més públic al Teatre Gaudí Barcelona que el de divendres passat. Ara és l’hora del màgic boca-orella. El tacte cap a uns personatges terrenals i curts d’heroïcitat, i alhora, l’energia positiva i explosiva que projecten, ensenya com emocionar el públic urbà del segle XXI amb la trama rural de fa més d’un segle. Una petita joia que, ves per on, ha rebut l’atenció de Premis de Teatre Barcelona i Teatremusical.cat.