Teatre al detall es fica dins d’un cau per explicar un conte. A diferència dels viatges de l’Endrapasomnis, del secret de La nena dels pardals, ara el conte és tan petit que queda recollit en un manyoc o en un farcell. Amb la delicadesa que exposa Jordi Palet que també ha dirigit un altre muntatge pels Farré Brothers dins d’un sot (El cau del Tabalet), Txell Botey i Xavi Idàñez expliquen un d’aquells contes que es podrien repetir a la capçalera del llit.

Frederick és un ratolí que s’esmuny. Els seus companys li permeten perquè saben que és distret i que la seva especialitat no és pas detectar nous i ametlles, ni arrossegar sacs de blat, com explica el conte de Leo Lionni. Ell és el que els permet rescatar la imaginació, notar l’escalf del sol en els darrers dies d’hivern. La producció preveu que, abans d’entrar a la guarida, el públic passegi pel bosc de butaques buscant tot allò que es pugui recollir (des de fruits secs a ganchitos!). Quan passin per sota de les tempestes de neu serà el moment d’entrar al cau. Amb una música molt simple i suggeridora i amb una calma espera, arrencaran aquests teòrics tres mesos de reclussió. Com si fossin formigues, arriba el temps d’explicar-se històries i acudits, de racionar el menjar (tot i que sempre hi ha algú que es descompta a favor seu). Punts d’ironia que acaben cansant i esgotant-se. En el fons, sempre esperen que torni Frederick, que els exposi tot allò que ell ha recollit al llarg de la primavera, l’estiu i la tardor. L’art és generós i es reparteix. Els poetes, encara que els faci vergonya admetre-ho, els hi agrada que els hi reconeguin el seu talent.

El públic, entre pares i canalla, no deixa d’imprimir un dolç somriure al rostre, amb ganes de ser sorpresos. La gràcia de Teatre al detall és que aconsegueix fer un jardí de poncelles de la manera més comunitària i senzilla possible. Intèrprets de llarga trajectòria saben mantenir el personatge il·lusionat i de transmetre aquesta curiositat per veure quan apareixerà en Frederick. Té moments preciosos com la forma en què tothom pot imprimir la seva mà a la cabana, com si fossin els primers homínids, en un abric de fa milers d’anys.

La seva, és una tendra poesia en conserva.