Hi
ha una espiritualitat forta, d’arrel multicultural, esperançada i
proactiva, en favor d’un canvi de mentalitat en la societat malalta
occidental amb la qual el coreògraf belga firma aquesta darrera
producció. Una necessitat vital que sorgeix d’una preocupació molt
interioritzada i que vol compartir amb el seu públic. És de tanta
intensitat que s’acaba convertint en una atmosfera densa, translúcida
i dispersa que irradia des de l’escenari fins al darrer racó del
pati de butaques, convertint Fractus V en una mena de
cerimònia religiosa de contrició. Una homilia centrada en la
manipulació de la informació i el paper del ciutadà mitjà amb
respecte els grans centres de poder, amb l’aval de les teories del
lingüista i conegut activista polític Noam Chomsky.

El
desplegament escenogràfic és el de les grans ocasions, en la línia
artística de la companyia, amb unes estructures triangulars de fusta
amb les quals se simbolitza diversos aspectes d’aquella conxorxa
propagandística i que serveixen per a crear dinamisme estàtic: fan
de fitxes de dominó, com representen un mur de separació o permeten
uns passos de flamenc al propi Sidi Larbi amb una de les estrelles de
l’elenc: Fabian Thomé, ballarí establert a Madrid i que
protagonitza més tard el solo més destacat de la vetllada, amb una
expressivitat corporal punxant i flexible. No s’esperava menys i el
conjunt d’intèrprets són excepcionals, sempre en la línia de
contacte entre diverses disciplines i amb una entrega absoluta a una
coreografia extensa i sempre en tensió. Només la insistència en un
parell de fragments, com per exemple els protagonitzats amb les mans,
allunyen la composició de l’excel·lència absoluta. Per últim, la
música en directe, amb instrumentistes de diferents cultures i
l’excepcional entrenament vocal, amb sonoritats orientals, acaben de
crear un clima eteri, d’elevació de l’ànima sensible, del qual és
impossible defugir i que condiciona completament la recepció de
l’obra: Fractus V és una
bellíssima creació.

Si
nos fos, esclar, per la prèdica: un sermó que té el seu corol·lari
en una mena de manual d’autoajuda on s’aconsella directament al
públic sobre la manera de procedir quan ens enfrontem a una
preocupació. Com la del propi artista pel que fa a la manipulació
de la informació i la lamentable falta de criteri amb què absorbim
cada dia mil mentires que mai no contrastem. No és que tot plegat no
sigui cert i no estiguem assistint a una realitat com la descrita. És
que exonera de cap responsabilitat al ciutadà individual, com si no
en fos responsable i només resultés una víctima del complot.
Davant del qual només la cooperació amb els altres sigui la solució
per a sortir de l’atzucac. I no sé. Igual és una opció. Però la
pregunta que potser no ens hem fet és una mica anterior, més
insidiosa: de debò que el benestant i aburgesat occidental vol saber
la veritat del món? Tota
la veritat? Sonora i merescuda ovació del públic barceloní:
després veurem cap a on ens porta aquesta reflexió…