Sidi Larbi Cherkaoui és un coreògraf que aixeca passions a Barcelona. Només cal veure la quantitat d’artistes (de diferents disciplines) que assisteixen a qualsevol de les funcions al Mercat de les Flors. Té una capacitat de convertir en ball una reflexió compartida. És una dansa preciosa, que aprofundeix en les arrels de cada ballarí i troba un camí comú, entre el hip hop, el traodicional ( de latitutds ben oposades) i el contemporani. Cnstruxei i deconstrueix, a més, amb una música interpretada al mateix moment i en un epsai escènic en contínua evolució. Ara són uns triangles que prenen formes com si fos un Tangram gegant sobre el que es ball i, sobretot, des del que s’argumenten reflexions sobre el món de la comunicació.

La dansa és sublim. Sobta que Sidi Larbi (no estrenava una peça com a ballarí de sde fa cins anys) sigui encarta tant àgil,. Com una esponja beu del balls dels altres i l’integra al seu cos. Pot ser una dansa quadriculada, de màquina o  juganera amb el locking més hip hop i, per una altra banda pot ser oblícua constant, tova, dúctil, permissiva amb tot, que s’adapta allà on faci falta. La música és un punt gens sobrer. Perquè Sidi Larbi aconsegueix que els ballarins cantin (un Sanctus que et deixa clavat a la cadira) i els músics també ballin un ritme percutiu.  La percussió, segurament, és el gran tambor de la propaganda. Tothom s’hi adhereix co el ball en línia country. Però guanya volada quan hi apareix un contrapunt que li dona tridimensionalitat, intenció, a l’escena.

Fractus V, sí, parla de la llibertat d’expressió. De la necessitat individual de contrastar les informacions llegint papers de fonts antagòniques i també de la necessitat a tenir la capacitat de pensar per un mateix. Amb la coreografia, la música i l’espai es podien treure conclusions però Sidi Larbi es recolza en el text per deixar el missatge clar. Està molt bé que el sobretítol sigui una mena de telepronter que tres ballariins (l’un darrere l’altre) interpreten en moviments, fins que es desdoblen generant tres vertitats acxostades però no del tot coincidents (la veritat frega entre aquestes tres ombres). El que ja és més qüestionable és que, al final, incideixi en un missatge (que tothom firmaria) sobre la necessitat contemplativa del món, de nou viure preocupat per si em preocupo massa o poc, erqiuè això, de fet ve a ser un d’aquells misstages de propaganda que tant s’ha cansat de denunciar al llarg de l’obra.

Que torni Sidi Larbi, perquè enamora tant en el seu ball com en la seva manera de ser. Amb més sidi Larbis pel món, l’universa respiraria més tranquil… i els espectadors disfrutaríem del nostre món quotidià ballat amb una poètica que connecta i emociona.