Deia Pere Seda a la postfunció de l’Ésdansa que la peça acaba amb música de diables perquè, tot i la seva popularitat i vistositat al carrer, ha estat molt poc estudiada i apropiada pels esbarts, com cita Jaume Forés, a Núvol. Si el segon premi Delfí Colomé es va inspirar en els castellers (la tradició catalana més mediàtica) a Pilar de dos, ara el coreògraf i ballarí s’interessa per la musicalitat dels diables que queda aplacada pels petards i les carretilles,  i que s’ha mantingut apartada en la recerca dels esbarts. Per això, ara, tanca la peça amb l’esclat dels tambors.

Folk as Queer va més enllà del fet de vestir per rols. També la dansa trenca la relació de noi galant que s’interessa per la noia. Fins i tot la tria de la sardana (La llevantina, atenció amb la lletra) i el ball pla de Llavaneres revelen una certa incomoditat. Aquesta interessada mirada a la controvèrsia (i fins i tot a l’humor més càustic) ja s’ha pogut veure a Autoodi, mentre que el seu primer treball, L’hereu Riera, hi havia una mesurada evolució.

En l’àmbit escènic, la peça agafa volada quan apareix un capgròs i trasllada el protagonisme a aquestes figures. De sobte, el cos es vincla i els peus passen a ser mans, només movent la faldilla de la cintura al coll del rostre volgudament desproporcionat. Les dues parelles despleguen velocitat i intensitat en el darrer quadre. Balladors amb molt de fons físic, l’esgotament és quasi una fita difícil d’arribar. El gest, la posició del cos, més que la constitució corporal, és el que trasllada els rols de gènere, incorporats a les convencions socials. Folk as Queer hi juga, investiga s’hi revolta i acaba superant-les; és alliberador (i esgotador pels ballarins).