Ha tornat la fòrmula màgica, magistral, sinònim d’èxit. Ho van fer a “El mètode Gronholm”, més tard a “El crèdit” i tornen a repetir.ho a “FitzRoy”, una història on es barreja amb precisió la comèdia amb algun toc dramàtic, intepretada per quatre senyores actrius. Èxit assegurat.

Jordi Galcerán i Sergi Belbel es troben, han tornat a fer de les seves i i han mogut molt bé les cartes que ja coneixien i que dominen a la perfecció. Galcerán, amant de les històries amb reptes, va sentir un dia cóm un amic li parlava de l’objectiu femení de fer el cim del FitzRoy, a la Patagònia, un dels més difícils, i per la vessant més complicada. I Galceran, de qui no ens imaginem precissament escalant muntanyes (ni a Belbel tampoc) es va llençar a exlicar la història de quatre dones al límit. Al límit sí, de les seves vides, ja que a l’endemà, el dia d’intentar l’ascens, es poden quedar a mig trajecte o fins i tot no tornar. Però la nit abans passen coses, i aquí és on el dramaturg es desenvolupa d’allò bé. No diríem que la muntanya és un mcguffin hitchcockià, però sí que és una bona excusa per què desenvolupin bé els temes que coneixen i que més be treballen: la unió (o no d’un equip) que ha d’estar més solid que mai abans d’afrontar el repte, els problemes que sorgeixen entre dues de les seves components i el rerafons que arrossega una tercera.

I és aquí on entra la maestria d’aquesta dupla d’or. Belbel aconsegueix que les quatre intèrprets diguin allò que han de dir, en el moment que ho han de fer i cóm ho han de fer. Per fer-nos una idea, no seria el mateix un crit que podria fer qualsevol d’elles en qualsevol moment o si el crit i l’èmfasi el posa, per exemple, Sílvia Bel, d’altra banda personatge absolutament identificat amb el paisatge i coneixedora de les veritats de la muntanya, ja que ella ho practica en la vida real. I en aquest sentit, sembla que la mateixa Bel hauria ensinistrat la resta perfectament per tal què li transmetin al espectador tot allò que passa a la muntanya (i que pot quedar.se a la muntanya).

Si a tot això li sumem que és una obra àgil, que una magnífica campanya de premsa atrau a l’espectador i que un parell de les protagonistes (Bel i Espígul) les veiem cada dia a la televisió, que la tercera (Míriam Iscla) no necessita presentacions per què es una crack i que la quarta (Natàlia sánchez) cau molt béa la platea per la seva integració i pel seu perfecte català, tens tots els ingredients per què “FitzRoy”, sense ser ser una obra mestre, sigui entretinguda, àgil i porti a una certa reflexio postfunció. O sigui, que el tàndem ha tornat a funcionar.