Sí; ja ho sé que aquest no és el joc al qual es lliuren un i altre cop les quatre aguerrides escaladores que protagonitzen la molt esperada (tota una dècada ha passat, des que vam visitar aquella sucursal bancaria giratòria en la qual tenia lloc “El crèdit “)  nova comèdia de Jordi Galceran. Però ja em perdonareu si,  tot just iniciar-se l’espectacle , i mentre les escaladores es lliuraven amb ganes a anar encadenant “la frase maleïda” intentant no perdre’s pel camí i acabar perdent la jugada, el cap se me’n va anar tot seguit cap aquelles altres “Paraules encadenades” signades també pel nostre autor. I és que a Galceran sempre li ha agradat molt jugar amb els seus personatges, convidar-los alhora a que ells també juguin tant si en tenen ganes com si no ( els quatre seleccionats pel “Mètode Grönholm” en són una bona prova)  i jugar de pas amb nosaltres els espectadors, tot conduint-nos sovint cap a aquell lloc d’incertesa al qual més o menys acaben a anar a parar també sempre les seves criatures de ficció. El cas de “Paraules encadenades” és potser el més evident: en aquella comèdia negra amb possible psycho killer de per mig, ens passàvem la nostra bona estona sense saber ben bé si ens havíem ficat a la sala de tortura d’un assassí en sèrie o ens trobàvem davant d’un cas de violència domèstica amb molta crueltat de per mig servida  per les dues bandes , o tot plegat es tractava d’una altra cosa  . La incertesa capaç de capgirar-te la vida en un tres i no res , forma part consubstancial de les  comèdies de Galceran . Fent un repàs ràpid, la trobem ja a “Dakota”, protagonitzada per un prestigiós metge que després de patir un accident comença a tenir visions d’un futur en el qual la seva molt enamorada dona li posa les banyes. I val a dir que el tema de les infidelitats conjugals i les gelosies més o menys justificades, és una altra constant del seu teatre. Fins i tot pot convertir-se en el leitmotiv central d’una entrevista en la qual un client li demana un crèdit  bancari al director de la seva sucursal. Un bon dia te’n vas de vacances a “Cancun” amb la teva parella i una altra parella amiga teva de tota la vida i acabes descobrint com de diferents haguessin pogut estar aquests emparellaments. O, i per seguir amb les parelles unides per l’amistat, tot practicant el “Surf” et trobes cara a cara amb alguna que altra fantasia d’assassinat matrimonial acompanyada un cop més de les inevitables banyes. O li poses una mica de “Burundanga” a la beguda del teu nuvi  perquè dubtes de si ell t’estima tant com tu te l’estimes a ell i vols saber la veritat,  i t’acabes trobant de per mig un bon embolic terrorista.

Com veieu, la dèria que senten les nostres muntanyistes per anar encadenant “frases maleïdes” (quelcom que fan tres vegades al llarg de la comèdia, mentre esperen saber si podran o no fer el cim, i de quina manera el faran en cas de poder continuar la seva aventura) , m’ha portat a mi a anar encadenant temes i situacions que li donen al teatre de Galceran aquella mena de denominadors comuns sovint detectables en l’obra d’un autor amb univers propi. I no es pot dubtar que, temàtiques a banda, un d’aquests denominadors comuns es troba en la seva gairebé infal·lible capacitat d’arrencar la rialla de l’espectador , tot respectant també sovint aquelles tres aristotèliques unitats que en altres èpoques seguien fil per randa els més emblemàtics representants del classicisme escènic. A mig camí entre el perillós cim del FitzRoy i la tornada al campament base que sempre tindrà el regust del fracàs, ens trobem també aquestes tres unitats ficades al forat en el qual les quatre escaladores catalanes , esperen amb ànsia poder convertir-se en la primera expedició femenina : aquí tot gira al voltant d’una única situació, tot passa al mateix lloc, i tot transcorre en temps real, al llarg dels mateixos noranta minuts durant els qual nosaltres seguim les incidències i les ocurrències d’aquest quartet.