Hi ha comèdies que no busquen més que divertir escandalitzant. De superar cada cop un esglaó de l'”a veure qui la diu més grossa”. No hi ha res més perillós que anar al cotxe amb una persona que la busca la policia per un doble homicidi. O sí, com demostra Fisterra que estira de la vessant gore mes sanguinària. Potser, al final, serà una acusació infundada que ha escampat l’ordre pels butlletins de les ràdios municipals gallegues. Diu el tòpic que el gallec mai acaba de decidir-se. Que als catalans se’ns escapa l’accent. Que la marihuana provoca grans dosis desinceritat juntament amb una hilaritat irrefrenable. 

La proposta de Llorenç González (Pegados, Merda d’artista) és de les d'”aguanta’m el cubata” que entro un cotxe a l’escenari del Versus Glòries. Que jugo a què les infidelitats es castiguin amb carn picada. Que ja veuràs com pinto un penis al cotxe. Què faig una versió farsesca de Thelma &Louise, en to La naranja mecánica. Que aconsegueixo fer riure barrejant el castellà i el català, amb unes interpretacions buscadament estripades, que el públic pugui imaginar què es cou abans que la il·lusa antagònica. 

Si els trens poden tenir un “reventón“, si un marit es pot semblar a un personatge d’Star Trek després d’un accident laboral i opta per seure a la cadira i no té esma ni de canviar els canals de la tele amb el comandament, si una germana bessona (!) té una amiga muda que escriu notes que denuncien totes les traïcions. Sí tot això és possible en un trinxat despreocupat de teatre és que esteu anat camí de Fisterra. La resta és l’abisme.