Ho reconec: fa ja
un grapat d’anys que em sento un xic escèptic pel que fa a aquelles propostes
de grans clàssics  grecollatins nascudes
per ser representades al Festival de Mérida. I és que – sense ganes de
generalitzar però alhora generalitzant una mica , i sense voler negar per això
els diferents nivells de qualitat que es puguin reconèixer en aquestes
propostes- , el cas és que si intento fer un repàs mental dels espectacles
nascuts a Mérida que han acabar recalant als nostres escenaris, en trec un saldo
notablement decebedor. Es diria que, potser per allò del marc incomparable, la
majoria d’aquestes propostes s’inclinen més per la grandiloqüència excessiva
que pel rigor escènic. Que sovint estan més atentes a la presència en el
repartiment de noms carismàtics que interessades en explorar les possibilitats
interpretatives d’aquests noms amb una certa profunditat. Que sovint també se’n
serveixen dels mitjans tecnològics audiovisuals no tant per posar-los al servei
d’una dramatúrgia integradora ( el Grec d’enguany  ha anat sobrat en aquest sentit de propostes
altament estimulants que complien amb escreix aquesta funció)  , com per convertir-los en llamineres
distraccions no exemptes de vegades d’un cert tarannà efectista.

Reconegut tot
això i assumit el meu grau d’escepticisme envers allò nascut a un escenari tan
sensacional que es llàstima que no sempre  li faci justícia el teatre que es representa
en ell, igualment em vaig apropar a la representació de “Filoctetes” amb
l’esperança proporcionada per les primeres elogioses crítiques rebudes per
l’espectacle. I  – més important encara- també
amb aquell punt d’expectació que dona veure per primera vegada una obra de Sòfocles
que malgrat tractar-se d’una de les set úniques tragèdies del mestre que han
arribat fins a nosaltres, resulta ben difícil trobar-te representada a un
escenari. No cal ni que us digui – la passada temporada en vam tenir una bona
mostra- que Èdip , Antígona o la mateixa Electra ( per parlar d’altres
personatges emblemàtics del teatre de Sòfocles) acostumen a deixar-se caure per
la cartellera amb certa freqüència. Però a aquest Filoctetes escènic el teníem
ben oblidat. Quelcom que, al cap i a la fi, sembla associat al destí del mateix
heroi mític que protagonitza l’obra, abandonat a l’illa de Lemnos pels seus
companys d’armes en ruta cap a la guerra de Troia després que la mossegada
d’una serp provoqués en ell una ferida plena de pus que el condemnava a emetre
terribles crits i  a desprendre una no
menys terrible pudor. Així doncs, davant uns crits i una pudor capaços de minar
la moral dels més valents soldats ,  Ulisses ( també conegut com a Odisseu) i els
seus decideixen reprendre la navegació, i passar del tot de Filoctetes. Quelcom
que al llarg d’una dècada no els hi ha originat cap mena de conflicte ètic;
l’inacabable setge de Troia donava massa feina com per a tenir un pensament
adreçat al vell company.  Però ara s’han
ficat de per mig oracles i endevins que ho han deixat clar: sense la presencia
de Filoctetes i sense el seu poderós arc, no hi haurà manera de fer caure
Troia. Així doncs, cal tornar cap a Lemnos. I com es de preveure que la
disposició de Filoctetes a actuar com si no hagués passat res serà nul·la, cal
posar en marxa una trampa en la qual Ulisses mourà els fils de forma invisible
( n’hauria prou amb la seva presència per a que el pla se n’anés a orris ) però
el jove Neoptòlem serà l’encarregat de representar la mentida.

En hi ha prou amb
aquest matusser resum de les circumstàncies que donen lloc a l’obra, per intuir
ja alguns dels grans temes que es mouen per ella. Començant precisament pel
tema de l’oblit i la traïció, per la facilitat amb què podem deixar arraconats
afectes i aliances que semblaven d’allò més sòlids en funció de nous
interessos, de nous afectes i de noves aliances . I seguint per la forma com
podem donar per bona la mentida més mancada d’ètica, si considerem que aquesta
serveix a una finalitat que , quan respon als nostres interessos, ens sembla
d’una ètica inqüestionable. Tant, que – com li passa a Ulisses, aquí més ficat
en la pell del polític manipulador amant de la postveritat que del guerrer
sempre d’aventura en aventura- potser arribem a la conclusió que el bé comú
justifica corrompre l’actitud ètica de qui no vol servir-se del parany per
assolir els seus objectius, com és el cas de Neoptòlem. En qualsevol cas, si
els conflictes interiors no et deixen en pau sempre hi ha la possibilitat de
ficar de per mig un diví “deux et machina” que vingui a posar ordre al desordre
ètic, i a recordar-te que al cap i a la fi el teu destí potser no és altra cosa
que una joguina en mans dels deus.

Però no cal
seguir, perquè sotmès un cop més a les lleis de la grandiloqüència efectista i
cridanera de les quals us parlava abans, el muntatge de “Filoctetes” que ens
presenta Antonio Simón desaprofita tant aquestes com la resta d’altres
possibilitats que el text li permetria explorar. Simón situa l’acció de l’obra
al nostre present, com remarca amb les seves supèrflues  projeccions. Però per contra ens ofereix un
muntatge que, malgrat els esforços modernitzadors de la correcta versió del
text que signen conjuntament ell mateix i Jordi Casanovas, sembla respondre a
codis antics, molt antics. Fidel als mandats de la correcció política, Simón
substitueix el cor exclusivament masculí de l’original per un cor exclusivament
femení capaç de recordar-nos el patiment de les dones que s’amaga sempre
darrera una guerra conduïda exclusivament per homes com ara la que té lloc a
Troia; i cal no oblidar que, culturalment parlant, Troia és gairebé la mare de
totes les guerres que tenen com a escenari la nostra civilització. Però un cop
introduït el canvi Simón deixa que aquest cor pentinat i vestit una mica a
l’estil de la Tina Turner de “Mad Max” campi histriònicament pels seus aires,
sotmès a un moviment coreogràfic tan erràtic i absurd que te n’acabes oblidant de
la funció que intenta exercir en el muntatge. Seguint amb allò que va passar a
Troia,  Simón té també molt interès en
remarcar que dissenteix del tot amb el recolzament al conflicte que es desprèn
del text i de l’actitud presa pels seus protagonistes. Però per deixar clara la
seva posició, no se li acudeix res millor que introduir al final de tot unes
projeccions d’imatges bèl·liques amb la paraula “guerra” traduïda a diversos
idiomes que et deixen desarmat per culpa de la seva  matussera retòrica visual . I com si li fes
por que la càrrega filosòfica latent continguda en el text li resultés  massa feixuga a l’espectador, li permet a
Pedro Casablanc una interpretació tan desmesurada que , entre crits i gestos
excessius, el seu Filoctetes s’acaba semblant més a una escandalosament i un
xic ridícula  cridanera criatura amb
rebequeria que a un heroi tràgic tan enfurismat per la traïció aliena ,com
marcat alhora per un ocult sentiment de culpa. Doncs  potser sí que aquesta manera d’interpretar i
aquesta forma de presentar el text, li ve de gust al públic habitual que omple
el magnífic amfiteatre de Mérida. Però vist a una certa distància em pregunto
si , pel que fa a la resta de públic, no compleix precisament una funció
contraria a la prevista, i l’allunya encara més de clàssics com aquest. Vist
així diria que Filoctetes ha perdut una gran oportunitat, i ha estat involuntàriament
traït de nou per aquells que intentaven rescatar-lo.