Si partim de la base que l’originalitat absoluta és com un unicorn, les “noves tendències” tampoc són alienes als tics discursius, els seus formats i eines de referència. Les pantalles en són típiques, esclar, però també l’estructura de la “conferència performativa” ha fet molta fortuna en els últims anys, fins a desdibuixar per desgast les dues paraules que formen el concepte. No és el cas de la proposta més reeixida de la primera jornada, Fasting Girls, de Marta Azparren. En primer lloc, perquè és una bona “conferència”, amb un tema ben desenvolupat i documentat, claredat expositiva i alè poètic, sense retòrica buida ni segrestos emocionals. Parteix d’una fotografia inquietant i real: una dona tancada en una urna de vidre al mig d’un restaurant, una artista de la fam de principis del segle XX convertida en espectacle públic del dejuni, just el contrari del muk-bangers moderns, que s’atipen fins a rebentar en directes a les xarxes. Menjar-se algú amb la mirada: la ingesta bulímica d’aliments en relació al consum compulsiu d’imatges, un assaig inquietant sobre la voracitat contemporània en col·lisió amb la cuina d’una identitat pròpia. En segon terme, Fasting Girls també és un dispositiu “performatiu” ben pensat, amb intervencions més o menys enriquidores del ballarí Eiden Peloche, l’artista sonora Haize Lizarazu i el xef Carles Tarrasó, amb sorpreses i connexions inesperades entre la vista i l’estómac. Contra l’ull obès, el dejuni de la mirada.

LLEGEIX LA CRÒNICA COMPLETA A ‘ENTREACTE.CAT’