La humanitat és desconcertant. Als anys 30, ara fa un segle, una de les conseqüències del crack del 29 (que va provocar misèria en bona part del món), hi havia la crueltat de gaudir veient ballar fins a l’extenuació com s’explicava al Danzad, malditos (es va fer una versió terarral titulada La Pista). Doncs, segons recull el testimoni del muntatge, 20 anys abans es va prodigar la moda de l’exposició de persones que estaven en dejú durant setmanes en una mena de set. Periòdicament, les pesaven i es podia contemplar dins d’un restaurant. Avui, això es denunciaria per la crueltat, però en realitat és repeteix en les pantalles dels televisors l’efecte contrari: gravacions de gent endrapant compulsivament (muk-bangs) mentre les persones espectadores rebutgen l’aliment.

La bàscula i el mirall narcisista deforma el reflex i acaba esdevenint perillosament tòxic. La conferència performàtica Fasting girls de Marta Azparren ho explica a bastament. Cita bibliografia, exposa fotos i ho contraposa amb la gravació, de 75 minuts, en què una persona internada en un servei per Trastorns de Conducta Alimentària (TCA) triga a escampar el menjar en la safata (esclafant les patates perquè passin desapercebudes amb la salsa, triant els talls de pastanaga, procurant treure-li tota la salsa, amagant la guarnició del peix entre les espines i fragmentant el panet perquè passi el control d’infermeria).

L’intensiu treball de documentació i la relació de pensaments anàlegs publicats té una translació mínima a l’escena, sobretot, cap al final del quadre (imprescindible per trencar amb un ritme expositiu massa pla). La desapareguda  companyia Ignifuga va aconseguir un notable equilibri a Utopia (Premi Adrià Gual, 2016).

La mirada obsessiva al cos, la decisió de perseguir un cànon de bellesa cada cop més angulós, redueix la capacitat d’empatia, les ganes de relacionar-se socialment, tancant-se en una torre de marfil, que pot arribar a ser tràgica. Núria Guiu a P.O.V. reproduirà bona part d’aquestes reflexions a partir de la investigació d’un arxiu fotogràfic en un centre que interna en persones diagnosticades d’histèria. I també hi construïa una projecció amb les xarxes socials actuals. La por a ser expulsat de la societat provoca actituds desconcertants.