Jean Paul Gaultier és simpàticament excessiu. El Coliseum es converteix en una àgil passarel·la per on transiten els records d’aquest dissenyador que salta de la brutalitat del carrer a la foto sense ombres del paper maixé, de venda als quioscos. O potser hauríem de dir que és el Jean Paul de nou anys que una mestra amb rostre de Rossy De Palma el recriminava que es passés la classe fent dibuixos per les llibretes. L’espectacle són els seus somnis. Com en les peces de vestir del dissenyador, l’espectacle és màgicament reversible.

De les passarel·les més exclusives, a la colònia més popular. La seva iconografia viatja de la bellesa de cànons grecs als torsos musculats dels mariners del port i a la diversitat de cossos més desinhibida i alegre. Ho explica el mateix artista en un vídeo al final de l’escena: Tots els cossos són bells. Ho caricaturitzen dos actors en una mena de videoconferència “el públic és tan lleig que el podria vestir Gaultier”.

L’espectacle és trepidant. Amb una música pop que funciona a tall de Jukebox versionant des de Madonna a Georges Michael. Des dels punkis de Picadilly a la fogositat d’una mena de peepshow. Gaultier és juganer i sap dotar d’ingenuïtat i frescor les escenes més tòrrides. En la seva biografia, el record de Francis té el moment de major emoció amb un record per a tots els morts infectats per la Sida dels anys 90. Una vintena d’intèrprets es transformen contínuament gràcies als looks extravagants o bé ajustats a cossos estilitzats. Tot és benvingut en la iconografia gaultiniana, que sempre busca un recurs de sorpresa, de joc tant en el vestuari com en la interpretació. Per això, cal celebrar l’aparició de la cantant-model així com de la còmica (sigui reivindicant el conopits de l’os Nana, o bé, com a una inquisidora policia que aprèn a parlar en català). L’escena se serveix d’una mena de pantalles/cametes que es desplacen per l’escenari i que permeten tant transparències com pantalles on projectar localitzacions, des del Folies Bergère al Picadilly Square. Un complex treball audiovisual que penalitza, això sí, les projeccions dels sobretitulats, en castellà (l’obra s’interpreta, bàsicament, en un anglès prou accessible).

El Coliseum està casat amb la purpurina. Per això no era d’estranyar veure a l’estrena al director de La Cubana, Jordi Milán o a l’actor Bruno Oro, al costat de Merche Mar, o el mag Lari. Però el perfil de públic abraçava també directius del món de la lírica catalana, sense reserves. L’escenari aspira a convertir-se en un espai per al turisme de musicals amb experiències com el The Rocky Horror Show, les exhibicions dantesques de The hole, o els gags del Gran Hotel de las reinas. Poca broma.