Queda clarament constatat que Francesc Orella és un gran actor, però a “Falstaff” fa un altre pas endavant. Ben caracteritzat, amb un toc “Orson Welles”, és l’amo d’una funció que és un compendi de diverses obres shakesperianes que tenen com a factor comú aquest personatge tan carismàtic en algunes obres del bard. L’obra té un doble mèrit: la gran tasca del seu protagonista, i també la resta del repartiment, un total de vuit actors que es desdoblen a l’hora d’interpretar diversos personatges. Entren i surten constantment d’una escena gairebé nua i aconsegueixen que l’obra sigui una mica més dinàmica. Perquè el text és dens i algunes situacions s’allarguen de forma innecessària. En definitiva, la durada de “Falstaff” és excessiva, però els seus protagonistes (menció especial també per Teresa Vallicrosa i Rafel Ramis) aconsegueixen fer “Falstaff” més àgil i viva que no pas el seu text. I això és d’agraïr.