Shakespeare era un mestre que, sense tecnologia, permetia viatjar i divertir la seva audiència. A l’escenari, s’evitaven les guerres i els vaixells i cavalls. Per això, molts dels personatges, com Falstaff però també Rosencratz o  Guildenstern tenen un paper final ben galdós. Tom Stoppard va fer un homenatge als personatges secundaris a Rosencratz i Guildenstern són morts, que es va poder veure una versió fa una pila d’anys a la Sala Beckett. Ara, Konrad Zschiedrich fa una dramatúrgia per anar resseguint el fil d’aquest general poca pena, que fart de servir a la Cort, decideix fer vida a les tavernes. El príncep serà un deixeble fins a determinat moment. 

És evident que mostrar la disbauxa que proposa Falstaff, ben enriollat de vi, és molt atractiu. Però el problema és  si aquestes escenes “pastorils” tenen prou entitat per sí soles. Efectivament, ho seria si Falstaff es mogués per una moral antagònica  a la de la Cort però que recuperés la humanitat, com aquells personatges de Shakespeare que es refugien al bosc d’Arden. De fet, a la mateixa Akadèmia es va poder disfrutar del Com us plagui (2014) que revelava aquests dos móns. Però Falstaff és tot aire, i por. No hi ha sentit móral. Només el fill, el que serà Enric V, sí que sabrà sortir de les cendres de la barrila i convertir-se en el monarca estimats per tots. Però, aquest personatge, apareix molt més ben dibuixat i heroic a la proposta de Pau Carrió (Victòria d’Enric V, Lliure, 2014). On sí que hi ha humanitat en Falstaf, és en el moment de la batalla que, covard com el que mes, es planteja si vol ser una persona d’honor. 

A la generositat dels actors (Francesc Orella és divertidament calcasses i Emilià Carrilla és un aprofitat Lord Bardolph, mentre que Teresa Vallicrosa és un Jutge Silence divertidament lacònic o Rafel Ramis un entusiasta Jutge Shallow) cal sumar-hi una bona idea d’arrencada: situar la cort al fons i la taverna en primer pla. La Cort s’il·lumina amb una llum tènue i freda. A l’escena més popular, els focus escampen excès arreu. Però no es resol bé els canvis constants d’espais. I s’insisteix massa en voler representar tota la trama. Segurament, seria molt més eficaç( bé que ho feia en Shakespeare) poder estalviar passatges breus i amb poca substància amb algú que narrés el fet a una tercera persona. Meritori treball que queda desaprofitat a escena, lamentablement.