Fake it. Fes-ho veure fins que et surti.

La idea d'incorporar hip-hop en una obra de teatre que vol parlar sobre l'èxit podia ser molt atractiva per a un públic jove però a aquest Fake It, que té flow, s'ensopega amb els peus. Pau Coya (Premis de la Crítica _Novaveu i revelació per Pols de diamant i Cavallet de mar) i Marta Aran (La noia de la làmpada, Els dies mentits) són dos dramaturgs valents, que els hi agrada posar-se reptes. Però en aquests ocasió es pot dir que s'han entrabancat en l'aventura. S'intueix que hi ha escenes que s'han repartit (per exemple, les Càpsules legals de la Júlia, respiren al patetisme d'Aran; i el discurs d'empoderament, a la ironia del dragking Faraonix). Coya no ha pogut incidir en el gènere; s'intueix més desorientat. I és que la tensió dramàtica va sobre la competició d'una família perquè la filla esdevingui la nova imatge d'una marca de roba. Competeixen amb una altra família suïssa. A diferència d'El mètode Grönholm, són ells mateixos els que es posen els paranys per quedar-se la carta guanyadora: Portes enfora són una família d'èxit. Portes endins, es percep un inici de separació i una incomunicació amb la filla de 14 anys, "quasi quinze", corregeix contínuament.És complicada la barreja de llenguatges. No queda ben integrada la coreografia (es justifica més per una raó dramatúrgica, que orgànica). S'intueixen subtemes que s'han quedat sense estirar (com ara la relació de la filla, que suposa el debut teatral de la balarina de dansa urbana Cloe Amores, amb les seves amigues). Sí que casa, finalment, la discussió de parella en forma de battle. La victòria sempre serà pírrica quan es construeix des d'una mentida, des d'una aparent imatge de convicció. Ara, hi ha més opcions que la desmesura possibilista dels negocis a les xarxes (com apuntala el marit, interpretat per Sergio Matamala) O el retorn a una plaça d'advocada en una Administració pública, als 47 anys, que només serveix per pagar les factures quotidianes, que defensa l'actriu Marta Bayarri. La filla haurà de crear un referent nou que li permeti ser feliç en el seu futur entorn laboral i social. Però Fake It, es queda amb la caricatura. Tots els rapers comencem de zero des de la base per anar fent dinàmic el so i el moviment. Els tres actors mostren intenció i empatia, (molt de flow) alhora que l'ofici perquè el treball pugui enlairar-se, però les ales pesen massa i, en prou feines, poden aixecar el cap sense el rictus del tòpic. Llàstima.

 Sembla que va ser ahir, però resulta (la Sala Flyhard ens ho recorda a la seva web)  que ja ha passat més de mig segle des que,  l’estiu del 1973, el hip-hop va néixer de forma oficial. I des de llavors , la presència del hip-hop en particular i de les danses  i els ritmes urbans en general, no ha fet altra cosa que anar-se fent cada cop més potent, fins arribar a escolar-se a espais que semblaven inabordables aquell llunyà estiu de fa més de cinquanta anys. Sense anar més lluny , el hip-hop juga un paper fonamental al major fenomen que ha produït el teatre musical al llarg de la darrera dècada, l’extraordinari “Hamilton” de Lin-Manuel Miranda que, per cert, inclou també alguna que altra memorable batalla de galls freestyle, a l’estil de la que ens ofereixen els pares de la Cloe aquests dies a la Flyhard. I la cosa no s’acaba a Broadway i al West End: el hip-hop ha entrat també amb força als més il·lustres escenaris operístics. Qui ho dubti, només té que buscar per youtube l’antològica coreografia que Bintou Dembélé va crear al parisenc teatre Opéra Bastille ara fa un lustre per a l’òpera ballet de Rameau “Les indis galantes”. O , sense moure’s de youtube i anant-se cap a OperaVision, , assistir a la representació de “Revoluzione e nostàlgia”, una mena d’espectacle jukebox construït a partir d’extractes de diverses òperes juvenils de Verdi que ara mateix s’escenifica al cèlebre Teatre La Monnaie de Bruxelles.Però deixem de banda l’alta cultura , per tal de constatar que el hip-hop i derivats tenen  alhora un enorme protagonisme al món de la publicitat: ens faltaria temps i espai, si volguéssim esmentar totes les marques que l’inclouen a les seves campanyes, a l’hora  de promocionar productes (bàsicament, roba i calçat) especialment adreçats al consumisme més juvenil. Tot i que hi ha marques amb prou bona vista comercial com per a saber que aquell producte que és capaç de saltar-se les fronteres marcades per l’edat i arribar a tota la família , té una perspectiva de vendes encara més prometedora. I aquest és el cas de la marca fictícia -però ben versemblant - que Marta Aran i Pau Coya (flamant recent guanyador de dos Premis de la Crítica, el Premi Revelació i el Premi Novaveu) ens presenten a “Fake It, fes-ho veure fins que et surti”. Donant-li una mica la volta a la dita popular, ben bé es pot afirmar que la família que compra unida, roman unida. I per a tal  que això pugui passar, i per a tal que la sessió de compres tingui com a objectiu que aquestes, s’orienten cap a una única marca, cal alhora que la marca munti una campanya publicitària basada també en la unitat familiar. Es tracta de buscar un nou rostre ben jove que passi a convertir-se en la imatge de la marca, amb tots els beneficis econòmics i tots els contractes futurs que això comporta. Però per aconseguir aquest triomf, no en hi ha prou en ballar tan bé com ho fa la Cloe, aquesta noia de 14 anys, gairebé 15, interpretada a l’espectacle de forma ben captivadora per Cloe Amores: cal també que les habilitats artístiques vinguin acompanyades d’un impecable marc familiar , i que tant  la persona aspirant al premi com la resta de familiars  es comprometin per escrit a complir una sèrie de condicions ben estrictes.  La resta , depèn ja també de l’escrutini popular que s’expressa de forma contundent (però sovint, sotmesa també a contundents canvis d’orientació  segons com bufi el vent) mitjançant les xarxes socials.I si vols transmetre una bona imatge de família unida, què millor que transmetre la imatge d’una família que fins i tot  balla unida? Així és com ho veu el Jaume, el pare de la Cloe, ell mateix un boig pel hip-hop que, en altres temps, va aspirar a aconseguir gràcies al ball la fama i la projecció que ara té a tocar la Cloe, si és capaç de guanyar-li  la partida al xaval que s’ha convertit en el seu únic rival. I ja que abans parlàvem del Broadway d’ara mateix, només ens cal viatjar cap el Broadway de fa més de  seixanta anys, per tal de comprovar que hi ha coses que no canvien mai, encara que els temps semblin canviar molt. El 1959, Jule Styne i Stephen Sondheim estrenaven el mític musical “Gypsy” que, per cert, Antonio Banderas té previst estrenar també en un futur pròxim al seu teatre malagueny. I la gran protagonista d’aquella obra inspirada en les memòries de la cèlebre ballarina de striptease Gypsy Rose Lee, no era altra que la mare de l’artista, ella mateixa una artista frustrada que no dubta en utilitzar les seves dues filles i hipotecar si cal la seva vida , per tal de veure realitzats els seus personals  somnis d’èxit i fama. No es pot negar que, en molts sentits, el Jaume en té quelcom d’hereu d’aquella Mama Rose que aspiren a interpretar totes les gran dives de Broadway (el paper, és un bon bombó) quan arriben a l’edat madura. Que els pares de la Cloe estiguin vivint una crisi matrimonial que sembla abocada a la fi del matrimoni, és un detall sense importància: el que cal es preservar les aparences ben maquillades. I el que cal també es fer-li entendre a la Cloe que allò que desitja el pare és també exactament el que desitja ella, encara que potser no s’avingui del tot al que desitja la mare.A partir d’aquesta premissa argumental, Aran i Coya construeixen una ben tramada comèdia amb tocs lleugerament dramàtics que entra de nou a formular la pregunta que ja es podien fer en altres temps els espectadors de “Gypsy”, que ens podem fer tots plegats a cada moment nosaltres mateixos  quan comprovem els de vegades ben tortuosos camins que segueixen les ànimes famèliques de fama per tal d’ assolir l’anhelada celebritat, i que s’acaba tenint que fer també aquesta família a punt de dissolució familiar que, malgrat tot, fa tot el que pot per guanyar el concurs que ha de garantir-li a la filla el seu accés al paradís de les marques sostingudes per bons publicistes: tu, què faries, per assolir el triomf ? Tal i com ja anticipa el títol de l’espectacle , arribats a cert punt i en segons quin context, allò que importa no és si estem escenificant o no una falsificació vital, sinó la versemblança que li sabem donar a aquesta falsificació. I això, el tàndem que ha creat el text, sap transmetre-ho amb habilitat, acurat sentit de l’humor apuntalat en aquell punt de rerefons dramàtic abans assenyalat, i agilitat textual. Afegiu-li la també la  ja esmentada bona presència escènica i encara millor presència coreogràfica   de la Cloe , i les dues molt eficaces interpretacions de Marta Bayarri, i d’un Sergio Matamala que també sembla portar el hip-hop corrent-li per les venes, i ja ens queda clar que som davant un nou afortunat encert de la Flyhard, totalment afí a la línia de programació seguida per la sala. Però allò que acaba d’arrodonir la representació, i que alhora sap com dissimular les lleugeres mancances que presenta un text potser massa amable com per a acabar de reflectir tota la mala maror que corre darrera aquestes decisions familiars i aquestes manipulacions mercantils, és l’excel·lent treball de direcció signat per Mercè Vila Godoy. La directora potencia els encertats salts narratius ja presents al text, li treu un excel·lent partit a la convivència entre el streaming i l’acció real que planteja el muntatge, i sap com integrar a l’acció fins i tot aquell espai de la Flyhard que mai havíem imaginat que podia acabar convertir-se en escenari virtual d’una part de l’espectacle: un cop més , la premissa minimalista segons la qual , menys és més, es fa realitat entre aquestes quatre petites parets , ara farcides també de hip-hop familiar i de batalles de galls que deixen a la vista les disfuncions familiars que no et pots permetre, si vols donar el salt definitiu cap a la fama mediàtica .