La idea d’incorporar hip-hop en una obra de teatre que vol parlar sobre l’èxit podia ser molt atractiva per a un públic jove però a aquest Fake It, que té flow, s’ensopega amb els peus. Pau Coya (Premis de la Crítica _Novaveu i revelació per Pols de diamant i Cavallet de mar) i Marta Aran (La noia de la làmpada, Els dies mentits) són dos dramaturgs valents, que els hi agrada posar-se reptes. Però en aquests ocasió es pot dir que s’han entrabancat en l’aventura. S’intueix que hi ha escenes que s’han repartit (per exemple, les Càpsules legals de la Júlia, respiren al patetisme d’Aran; i el discurs d’empoderament, a la ironia del dragking Faraonix). Coya no ha pogut incidir en el gènere; s’intueix més desorientat. I és que la tensió dramàtica va sobre la competició d’una família perquè la filla esdevingui la nova imatge d’una marca de roba. Competeixen amb una altra família suïssa. A diferència d‘El mètode Grönholm, són ells mateixos els que es posen els paranys per quedar-se la carta guanyadora: Portes enfora són una família d’èxit. Portes endins, es percep un inici de separació i una incomunicació amb la filla de 14 anys, “quasi quinze”, corregeix contínuament.

És complicada la barreja de llenguatges. No queda ben integrada la coreografia (es justifica més per una raó dramatúrgica, que orgànica). S’intueixen subtemes que s’han quedat sense estirar (com ara la relació de la filla, que suposa el debut teatral de la balarina de dansa urbana Cloe Amores, amb les seves amigues). Sí que casa, finalment, la discussió de parella en forma de battle. La victòria sempre serà pírrica quan es construeix des d’una mentida, des d’una aparent imatge de convicció. Ara, hi ha més opcions que la desmesura possibilista dels negocis a les xarxes (com apuntala el marit, interpretat per Sergio Matamala) O el retorn a una plaça d’advocada en una Administració pública, als 47 anys, que només serveix per pagar les factures quotidianes, que defensa l’actriu Marta Bayarri. La filla haurà de crear un referent nou que li permeti ser feliç en el seu futur entorn laboral i social. Però Fake It, es queda amb la caricatura. Tots els rapers comencem de zero des de la base per anar fent dinàmic el so i el moviment. Els tres actors mostren intenció i empatia, (molt de flow) alhora que l’ofici perquè el treball pugui enlairar-se, però les ales pesen massa i, en prou feines, poden aixecar el cap sense el rictus del tòpic. Llàstima.