Txalo Toloza fa relativament pocs anys que ha decidit tenir la veu cantant en un espectacle. Durant dècades,
va col·laborar amb molts performers, actors i ballarins sovint vinculats a la Companyia General Elèctrica de Roger Bernat, Marta Galán o Sonia Gómez.
Els espectacles que li van servir pel seu bateig com a dramatug van
escudar-se amb la capacitat de l’audiovisual que es creuava amb
idees boges, imitacions còmiques dels seus artistes cómplices de
referencia…

A Extraños mares arden fa un pas més
cap al descongut. És un espectacle instal·lació (enfocant en el desert d’Atacama i la política de Xile) que furga en
l’ànima i el record familiar i el relaciona amb la crueltat del
capitalisme, les trampes que els monopolis posen als Estats i com
aquests  hi
cauen i paguen, per evitar que el mal sigui major. Les seves arrels es
rebel·len quan contemplen que el clan considerat filantròpic
(Guggenheim) va treure tot el rèdit i més amb les especulacions més
barroeres. I no només això. També continuen aplicant la mateixa
política de terra cremada dins del món, aparentment generós, de
l’art. No qüestiona l’art informal i abstracta de Kandindky, Malevitx o Picasso però argumenta, lúdicament, com es construeix un artista mediàtic.

Les teles que van tapant els elements
anteriors han permes que Txalo arraconi les càmeres, quasi
absolutament. Txalo decideix explicar la història, en estil directe,
des dels mites dels monstre de la cova d’Atacama a l’actualitat,
quan es troba retratant al rei Juan Carlos I a la inauguració del Guggenheim de
Bilbao o plorant en un establiment del Sephora pl. Catalunya. Sembla
que la instal·lació acurada de les teles hagi de deparar alun
gir, alguna sorpresa amb l’aparició del personatge mitològic. Però, en
realitat, tot és molt més simple, sincer. La història, que es
trena, té molts paral·lelismes amb el Lehman trilogy. La instal·lació de màquines
taronges fluorescents sobre unes teles blanques (que es tenyeixen amb els focus,
paulatinament), apropen a l’univers dels Latung La la. L’espai sonor també va completant l’univers que s’està narrant de forma coherent. Potser a aquesta peça de cocció lenta,. li cal alguna sorpresa, que, sense trencar amb el discurs, aporti color i ritme (que complementi les classes pràctiques sobre el capitalisme ferotge).