José y sus hermanas assumeixen el repte de ser una companyia que ha de dir i presentar nous formats amb només tres anys de vida. Després de l’èxit de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (una crítica al franquisme i al capitalisme que es mou en similars paràmetres d’autoritat) i de deixar pertorbats amb Arma de construcción masiva (una volta per l’educació d’abans i d’ara), ara gosen parlar del turisme.

En realitat, el concepte ha variat molt des que es van plantejar tractar-lo. El confinament, els tancaments de fronteres i la cisi econòmica per la falta de clients als hotels i a les platges no ha fet més que posar-li picant a la peça. José y sus hermanas volien parlar de les seves vacances (com La ruta 40 ja va fer a Reisefhurer) però ara han declinat a la crítica al negoci de casa, des de Marina d’Or a la crema catalana. Sempre barrejant sense manies el català i el castellà: La sardana i la sevillana amb el torero.

La necessitat de recórrer a les pantalles per poder anar construint la peça també ha deixat rastre en aquesta peça en què aborden, fins a l’extenuació amb el cinema live i el chroma (sobreposar un primer pla a un fons de color que s’intercanvia per una fotografia fixa, de fons), per fer veure que s’està en un lloc quan es viu en un altre. Un joc que és a terrible metàfora (altre cop, capitalista) que sembla atorgar èxit al que fa el viatge més car davant dels que, símplement, disfruten els 15 dies de vacances torrant-se a la terrassa de casa.

Les escenes en contínua transformació exigeix una concentració notable perquè la tècnica no faci ensopegar el ritme. Tot va picat. I aconsegueixen efectes visuals genials, com la sirena en el programa televisiu estúpid, o les converses intranscendents a les tovalloles en, aparentment, una platja. Hi cap la dansa, el monòleg, el cant i la corografia dels corus. Hi ha l’excés amb una escenografia del Tot a 100. Molta brillantina i poc aprenentatge. Els actors il·lustren la buidor i el tedi estival amb uns nopersonatges que es deixen enganyar per la dinàmica absorbent de la riquesa fàcil: De vendre’s l’hort perquè hi facin un hotel, com també denunciava Toni Gomila a Rostoll cremat i, més subtilment, a Acorar. O Hotel Iocandi ho fa amb el poema circense Peix. Els de José y sus hermanas aquest estiu (l’obra s’havia d’estrenar al Grec) no han fet un àlbum de vacances, amb les seves escenes tancades (com col·leccions de cromos). Han acabat presentant un treballat , lúcid i corrosiu Àlbum de crhomes.