A veure, d’entrada: quan no està bé a l’escena la Vilarasau? Tota una garantía per ser, entre d’altres, “Medea”, la dona de l’home enamorat d’una cabra…i aquí, ni més ni menys que Bette Davis. D’acord, aquí assistim a la reivindicació de la professió i dels ja consagrats…millor dit, consagrats i veterans, que lluiten com sigui per què no els prenguin el lloc. Sí, ja ho sé, el punt de partida de la dramatúrgia de Pau Miró no és nou, i a més parteix de la base del clàssic cinematogràfic de Mankiewicz. Però alhora que reivindicació també hi ha un joc: la mateixa Vilarasau, a la vida real, s’ha queixat que a determinades edats ja no et donen gaires papers, especialment si ets dona. Per tant, aquí el teatre no és ficció sinó més realitat que mai. I l’obra juga, en ocasions, a confondre l’espectador entre la vida i l’escena.

I alhora hi ha una segona reivindicació: per molta veterania que tinguin els consagrats, els joves (Nausica Bonnin) tenen tot el dret del mon per intentar escalar posicions sense necessitat de ser “els dolents de la funció”, com li succeïa a Anne Baxter a “All about Eve”. En aquest sentit, el duel dialèctic entre les dues actrius té bons moments, encara que hi han situacions -com la visita a l’hospital- que haguessin pogut ser més de traca i mocador.

La professió d’actor, la lluita intergeneracional, i encara una tercera reivindicació: el futur del teatre. Amb tants actors i tan poc feïna, o s’apunyalaran entre ells, com en algun moment afirma la sempre fiable Míriam Alemany -la representant- o hauran de buscar.se la vida a les telesèries.

Així doncs, el conjunt d'”Eva contra Eva” és magnífic, amb la Vilarasau al capdavant, ben sostinguda per la resta -com ara “l’home tranquil” Andreu Benito, sempre poques paraules, però contundents-. A tot això li afegim una mica de thriller, alguna sorpresa, una bona dosi d’ironia i mala baba, i la música de Led Zeppelin. Tot plegat, la combinació resulta reeixida.