Si fóssim un país normal, hi hauria molta més dramatúrgia que recordés la ferida oberta de la guerra civil. La dels homes que no tornen. La dels que tornen massacrats. Les dones són aquell mirall que retrata la societat. I aquestes tres amigues retraten una amistat però també tres postures ben diferent de la guerra. El treball, de matís, d’una proximitat que espanta dins de La Seca (abans ja havia fet temporada a la Vilella) ve acompanyat per un espai sonor preciós. Les tres intèrprets també canten. Des d’uns personatges atormentats, més que des d’un lirisme  exultant. Al drama s’hi salpebra amb punts d’una comicitat potser massa forta, perquè desdibuixa un pèl la intenció. Però tot es recull i es redimeix quan acaben de plegar la flassada…El treball demostra la voluntat de pedra picada de la companyia )e( espai en construcció. Sens dubte, un altre dels al·licients que reconcilia l’espectador amb el fet teatral. És un privilegi el seu treball. 

Ànims!!!