Estripar la terra

.  La companyia La Padrina encarrega a Josep M. Miró la seva primera obra · “Estripar la terra”, l'impacte de la crisi en les relacions humanes · Una composició intrigant que enganxa de principi a fi Els actors Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig són molt joves però ja porten bones experiències teatrals al seu bagatge. Acaben de formar la companyia La Padrina i per estrenar-se van trucar a la porta de Josep Maria Miró, un dels dramaturgs contemporanis més prolífics, más representats, premiats i traduïts, perquè els escrivís i dirigís la seva primera obra. Ell no es va poder resistir al seu entusiasme i els va fer un text com un vestit a mida, pero amb la condició que pogués parlar del que volgués. I així va ser. De Josep Maria Miró, en destacaria dues coses essencials. D'una banda, té una mirada molt interessant i gens banal sobre assumptes absolutament actuals, segurament influïda per la seva formació periodística. De l'altra, sap explicar-los molt bé, té un gran domini del llenguatge teatral. Els seus textos són inquietants, ambigus, cubistes, la seva narrativa està molt ben construïda, o deconstruïda, si voleu. Utilitza els recursos amb gran efectivitat. L'encerta envoltant-se de professionals que combreguen amb la seva manera de treballar, des de l'escenografia, que aquí signa Enric Planas, l'espai sonor de Carles Cors, la il·luminació de Carles Bofarull, les pautes de moviment de Roberto G. Alonso i tot un bon equip que el sol acompanyar. “Estripar la terra” s'esdevé en un medi rural. Aquí les punyalades volen com si fóssim en un despatx de yuppies a Nueva York. La Casa de Cultura d'un poble ha tingut enormes retallades i la situació delicada acaba enfrontant els dos treballadors que hi han quedat, amics de tota la vida. Per acabar-ho de desestabilitzar, hi arriba un tercer personatge, sense passat, progressivament sospitós, que es presta a treballar gratis per a la comunitat i que de rebot posa en qüestió el fràgil paper dels altres dos. Es parla de la mentida, de la deshumanització, del dret de preservar la intimitat, de com en moments difícils les relacions humanes són les que acaben més perjudicades. El títol de la peça, Estripar la terra, és una expressió pagesa, aquí metafórica, que significa remoure superficialment la terra perquè s'airegi abans de conrear-la. Hi ha una història troncal dins la qual s'insereixen altres episodis com si es tractés de nines russes, amb constants flashbacks integrats com a històries dins de la història i fins i tot amb diferents nivells temporals en un mateix moment. Josep Maria Miró no sap estar-se quiet. Sempre en el doble vessant d'autor i director, aquesta temporada ha estrenat dues obres al TNC, el Teatre Nacional de Catalunya: Fum, protagonitzada per Carme Elias, Lluís Marco, Joan Carreras i Anna Sahun, i La dona que perdia tots els avions, amb Francesc Garrido, Lina Lambert i Mercè Mariné.Ara al Festival Grec, podrem veure Nerium Park, guanyadora del premi Quim Masó, estrenada al passat Temporada Alta. El celebrat Principi d’Arquimedes s'ha representat a Mèxic, Rússia, Puerto Rico... Després de tres mesos en cartell, ara prorroga les funcions al gran Teatro San Martín de Buenos Aires, ha estat triat per fer-ne una lectura dramatitzada per la Comédie Française aquest estiu i a final d'any anirà a Madrid. En volem la pel·li! I ja està acabant d'escriure dues obres més.Podeu veure el vídeo sobre Estripar la terra del programa La Mandrágora al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=acRQ6aSNX5U 

A medio camino entre el thriller y el teatro social, Josep Maria Miró se aventura a hablarnos de los recortes en cultura, pero sólo es una excusa para explicarnos las relaciones laborales y personales de los tres protagonistas. Thriller o no, la tensión se mantiene durante todo el espectáculo, a veces por la revelación de alguna información que parece ser importante para el desarrollo de la historia, otras por la mera repetición de datos y estructuras dramatúrgicas.La puesta en escena del texto utiliza técnicas cinematográficas como los flashbacks i los flashfowards, pero simplemente con el movimiento intencionado de los actores. Una trama sencilla de seguir con sus saltos hacia delante y hacia detrás ayuda a que el público no se pierda. Una vez fijados los personajes en su drama particular simplemente nos hace falta descubrir qué secreto guarda cada uno. Después de alguna vuelta de más, algunos se acabarán revelando. (...)

Només entrar al teatre ja em va fascinar l’escenografia tan naturalista que ens esperava (de l’Enric Planas). No hi falta detall per dir que és un despatx d’un lloc on es preparen activitats culturals: hi ha pòsters, un cartell de ferro per vendre Tickets, una capsa plena de cables, el posabolis de ceràmica comprat als artesans, un capgros, una cafetera... Hi treballen dos nois només, en Lluís i en Raül. A la resta, no sabem quants, els han fotut al carrer. Se'ls gira feina perquè cal preparar un festival d'aquells que triomfen. En Miquel, un nouvingut, s’ofereix a ajudar-los... de franc. Com que l'espai no ens és desconegut, és com si els espectadors estiguéssim a la sala del costat sentint el que hi passa, com visitants o socis que esperen a que acabin de parlar. A poc a poc la conversa es va enverinant, de vegades entre Lluís i Raul, de vegades dos contra un tercer, alternant-se les complicitats. Però en Lluís i en Raul són amics de tota la vida i ésclar, en Miquel és el nou, el desconegut, el que “potser ens prendrà la feina perquè no cobra.” I qui podia ser algú que els fa un favor, es converteix en un sospitós in crescendo de no saben què. No hi passa res, no hi ha morts, tot queda al servei de la imaginació. Però hi ha molt de malestar, sospites, rancúnies, enemistats, desconfiances... És un thriller, si senyors, i molt inquietant. Un thriller que t’atrapa per tot el que diuen i el que no diuen. Un brillant thriller, que Josep Maria Miró, com a director i a la vegada autor, traça de manera realista i, a la vegada, no realista, perquè anem veient situacions individuals sobre la vida personal de tots tres o viscudes anteriorment, que apareixen en forma de flash/backs encaixats entre les escenes. És molt interessant el sistema flash-back/nina russa que empra Miró. Àgil i entenedor. Pel que fa a la interpretació, només se m’acut que és perfecta. Són tan naturals que et sents un voyeur. Tots tres actors, Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig, formen la companyia La Padrina i aquest és el seu primer projecte comú, que ells mateixos van encarregar al Miró. Ho posen tot! Josep Maria Miró, una vegada més, se’ns mostra com un autor preocupat pel que l’envolta i que ho sap portar a escena. A Estripar la terra li preocupa la crisi, perquè provoca por i inseguretat fins i tot als que tenen feina. I també fa que hi hagi malestar, cops de colze –que no hi són però segur que hi serien si sortís el que mana- xivatades entre dos amics de tota la vida... I no dic res més. Però segur que la intriga no us la xafaria perquè la porta l’acció, les paraules, els silencis i la pròpia interpretació dels actors. Òndia, m'oblidava el títol! Els pagesos utilitzen l'expressió Estripar la terra per parlar d'aquell moment en què els tractors remenen la terra seca, la netegen, l'airegen i la regeneren. I és que la Casa de Cultura és a un poblet. Ni me’n recordava! Deu ser perquè pot passar a qualsevol regidoria, casal o centre cultural del vostre poble. O ciutat.