La tardor atura el camp. Si no plou, l’asseca. Cal fer temps abans de tornar a sembrar. És aleshores quan, els pagesos amb els tractors i els rasclets mecànics “estripen la terra” —metàfora del títol d’aquest muntatge del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977)—, l’airegen, la revitalitzen, n’arrenquen les males herbes i enterren les arrels de les plantacions anteriors per preparar-la per a la nova collita. En un medi urbà, d’estripar la terra se’n podria dir deixar la pols sota l’estora. En un medi rural, la regeneració serveix per fer de tapadora del que no es vol dir.

Aquesta relació entre urbà i rural es respira en tota l’obra ‘Estripar la terra’, una altra de les peces carregades d’intriga i de filaberqui psicològic als quals té acostumats els espectadors l’autor d’El principi d’Arquimedes’, aquella altra proposta ambientada en un club de natació i que amagava una velada acusació de pederastia.

Aquí, la intriga d”Estripar la terra’ no es desvelarà mai. Cada espectador, doncs, se l’acabarà fent a la seva manera. La clau rau en el que descobreix un dossier de retalls extret d’Internet, fotocopiat i enviat anònimament. Els fets que s’hi relaten van ocórrer dotze anys abans. De la presumpta pederastia d”El principi d’Arquimedes’ —una obra que ha creuat fronteres escèniques— s’ha passat a la presumpta malifeta entre adolescents.

Tot té lloc a les dependències de gestió d’un casal cultural que ha patit acomiadaments d’una bona part del personal per culpa de les retallades econòmiques i que manté al capdavant un parell de responsables, amics del poble i de tota la vida. Un d’ells dos, amb problemes personals que afecten indirectament la feina, no veu amb bons ulls l’excés de confiança que han donat a un nouvingut al poble, poc o molt expert en música, capaç de dinamitzar el grup de joves de cara a un festival que estan preparant, treballador, generós, disposat a fer el que calgui, sense rebre res a canvi, simplement, diu, perquè s’ho passa bé.

Les cadires de feina, però, en temps de crisi, són escasses. I el risc que des d’instàncies superiors —es parla sovint de personatges absents que remenen les cireres— vulguin clausurar el casal per falta de recursos fa que la competència personal entre els dos responsables del centre, malgrat l’amistat que els uneix des de sempre, acabi rebotant sobre el nouvingut. (…)