La companyia Marie de Jongh repeteix el treball de màscares d’Amour, amb la seva habitual tendresa. L’espai es concreta en el misteri d’un piano, que amaga sorpreses. I amb unes cortines que donen profunditat i que serveixen per imaginar les piles de partitures assajades per aquesta pianista precoç. La rigidesa de la màscara de la mare evoca un rígid control a la filla. En canvi, els moviments més rodons del pare evoca a les ganes de joc, de sortir del control i poder disfrutar de la vida. Marie de Jongh repeteixen la sensibilitat i el gest precís,però potser ha quedat més desdibuixada la trama, els girs, la sorpresa escènica.

La nena aprèn, creix i triomfa. Ho fa a ulls dels espectadors que s’acaben convertint amb l’auditori on l’estrella triomfa i rep els càlids aplaudiments. De la mateixa manera que l’espai és molt més simple, també ho és la història que li falta un gir final, una sorpresa que redimeixi. El tractament de la mort (no volem desvetllar més del compte), això sí, està tractat amb molta delicadesa i se suma a propostes de teatre per a tots els públics que s’hi atreveixen a afrontar: Posem d’exemple, Euria (Pluja) o A tempo, dels Xirriquiteula Teatre (2009).