Vaig a La Gleva per portar la postfunció d’ESTIgMES,
no he pogut veure la funció amb anterioritat però “em documento”. He vist
escrit que va sobre dones que no poden tenir fills… No ho sé, però pel que sé
i he vist de Concha Milla (Refraccions, Flyhard, 2017 i Interiors, La Gleva,
2018/Atrium, 2019) diria que va de la pressió que senten les dones per assolir
el paper de mares en la nostra societat i en què es transforma aquesta pressió
quan una dona constata que no podrà engendrar una vida. Poden semblar dues
premisses idèntiques però no ho són. Concha Milla, en un text valent, dur i
aspre, ens parla d’aquesta experiència viscuda amb una sinceritat esfereïdora.
El seu testimoni, però, va més enllà del pur documental. No només perquè és
ella mateixa qui defensa el seu text a escena, sinó perquè -i sobretot- ho fa
des d’un gran domini de l’espai escènic, dient amb veu clara i ferma coses molt
íntimes i deixant respirar el seu text al temps que talla l’alè dels
espectadors. Les seves reflexions en solitari o compartides amb qui s’intueix
al telèfon o a l’ordinador, van teixit diferents situacions des de les que
brollen els grans temes de la humanitat: la identitat de gènere, la culpa o el
dol. No es tracta d’una obra de teatre de batalla o militant, en canvi sí hi ha
la reivindicació de poder portar a escena temes que afecten a un gran nombre de
persones i que continuen sent tabú als teatres. Francesc Cuéllar ha endreçat
tot aquest univers necessàriament construït amb fragments de records, de
somnis, obsessions, desitjos i frustracions. Cuéllar situa el monòleg en un
espai indeterminat que igual serveix per fer bullir l’arròs fins a covar-lo que
per fer-se una ecografia. És un espai -com no podria ser altrament- amb un clar
domini del negre, en el que es reparteixen estratègicament uns micros: fonamentals
per “donar veu” a la protagonista, creant alguns efectes que modulen diferents
etapes de la narració. Un espai, malgrat tot, íntim, on l’ordinador personal
sobre la taula i el piano acaben de dotar-lo d’aquesta dimensió. Hom entra en
la convenció des del primer moment que el gran monitor de cara a l’espectador
és el reflex de la pantalla del portàtil; aquest esdevé “un punt de llum” des
d’on anar construint el relat. La narració que aquí no és en absolut lineal,
està clarament puntuada per la il·luminació de Quim Otero. Otero aconsegueix
uns efectes encertadament cinematogràfics amb una espècie de “fosos en negre”
que lliguen a la perfecció tant amb la fragmentació del relat com amb la gran
passió de l’autora pel cine. Malgrat això, els referents cinematogràfics que
cita sense complexos o romanen implícits en les dues obres anteriors, no són
aquí tan clars i el que sí surten són molts referents literaris: entre ells
sobresurt el de Yerma. Quasi un segle separa la tragèdia lorquiana d’ESTIgMES,
però, malgrat les tècniques de reproducció assistida -i tot el negoci que comporten-,
el drama de la infertilitat continua tenyint-se de tragèdia en aquest monòleg
que posa sobre l’escenari, de forma oberta i planera, un tema sobre el que pesa
massa el silenci.