Teatre catàrtic. Per a l’entorn de l’autora i actriu, Concha Milla, però també per als espectadors, s’hagi patit o no, una situació similar. Les preocupacions que estan sorgint darrerament a la cartellera parlen molt d’alliberament. I això és molt necessari. Si Marta Aran parla de la impossibilitat de sentir plaer (Els dies mentits), Claudia Cedó reconstrueix el seu  desencontre a l’hospital (Una gossa en un descampat) o anys enrere, Gemma Brió narrava les poques hores del seu fill (Llibert). Ara, Concha Milla parla obertament de la dificultat de quedar embarassada i del seu embaràs ectòpic que va estar a punt d’ocasionar-li la mort. Tal com sona. Ho fa, evidentment, amb una poètica i un espai sonor, que l’abraça. La ràbia de Yerma es passa al dolor físic i psicològic d’Estigmes. L’autora de Refraccions (Flyhard, 2017) i Interiors (Gleva, 2018) poua sobre el seu cas, amb generositat i molta honestedat. I hop fa aacmpanyat per una direcció, necessàriament sensible, la de Francesc Cuéllar, que aborda una paleta ben diferent als seus treballs anteriors com a director (My low cost revolution) o com a actor (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i Arma de construcció masiva)

Tot i que no s’estalvia la duresa de la situació narrant la situació, quasi cronològicament i en primera persona del singular, les cerques de google, els recursos relaxants de les ones del mar al vídeo o les projeccions en petit retall d’alguns dels seus monòlegs, donen un aire  de distanciament, que permet agafar un cert aire. El seu ball (com el del braç que l’acompanyava pel passadís de l’Hospital Clínic, jugant-hi, com el conductor de l’anunci del BMW, de fa uns anys) permet volar,momentàniament. fins que el talla en sec. Perquè hi ha molt dolor en cada una de les seves paraules i els seus gestos. Però les ganes d’explicar-ho, ja transmet una necessitat de sortir-se’n, de saber-se útil per a trencar fantasmes propis i socials. I sí, l’àpat que es prepara pot quedar enganxat a l’olla.

La buidor física dins del ventre, els patiments per aconseguir un embaràs biològic, el desengany a la sala d’ecografies, l’angúnia d’haver-ho perdut quasi tot. La necessitat de saber-se sobre posar i trobar altres objectius ben lçicits i enriquidors a la vida, totes aquestes emocions es transmeten amb una escena molt pròxima, còmplice per exigència de la vida. L’autoestima només pot que reforçar les ganes de viure, de saber-se única i testimoni valent. Emociona. Els aplaudiments sonen amb la contundència del qui vol donar escalf al testimoni i que li agraeix aquell raig de Vida. En majúscules.