El coreògraf Cesc Gelabert no té reptes impossibles. S’ha atrevit a ballar amb el kabuki (Ki, 2010). També de convertir la sardana, tant vertical, en una peça interpretada arrossegant-se (Una muntanya al teu voltant, 2011). Sap canviar la perspectiva, trencant el codi. Ara, a sobre, s’ha dotat d’una nova màscara, la teatral amb què els reflexos es multipliquen encara més. El buit que signa Cesc Gelabert és vertical, estirat, amb una esquena que no es vincla i una expressió que trenca l’aparent hieratisme. Hem descobert un nou perfil d’aquesta bèstia escènica.

Gelabert té una capacitat increïble de passar-ho tot pel tamís de la coreografia. Ara s’atreveix amb la prosa enigmàtica, un bon punt absurda, de Valère Novarina. El resultat torna a ser una sorpresa ben fresca. L’obra es va estrenar el Grec del 2016 (va endur-se una pila de reconeixements del jurat de dansa dels Premis de la Crítica) i ara fa una breu i merescuda estada al Lliure de Gràcia. Gelabert, mestre en marcar línies infinites amb els seus braços, balla el buit. I integra la paraula dita a la ballada i el mot juganer constant.

La fredor de la dansa contemporània queda molt lluny d’aquest feix de llum amb el que arrenca i acaba Escrit en l’aire. L’expressivitat de Cesc Gelabert evoca l’Albert Vidal (Història de Joan, nascut d’un os o El príncep), entre mim i transcendental. On excel·leix és amb el flirteig amb el buit. Perquè juga amb elements geomètrics per trencar-los la cintura (amb un dribling del millor davanter, només cal recordar Foot-ball). El text seleccionat de Novarina evoca a l’espai i més tard a l’individu. És a partir del tercer quadre que hi entra el verb, l’acció. 

Gelabert va recordar en l’estrena a Gràcia, emocionat, la complicitat amb el director Moisès Maicas amb qui va cuinar la peça i que va morir fa pocs mesos. Recuperar-la sense ell ha estat percebre un altre buit molt més profund que el físic.