Escape room 2

Era difícil igualar l’esplèndid guió d´Escape Room, en el que Hector Claramunt i Joel Joan van aconseguir un divertiment rodó. Estrenat el 2018, es va reposar durant quatre temporades i va tenir versions a diverses ciutats, a Madrid i a Ciudad de México.Escape Room 2, ho aconsegueix partint d´un lloc diferent, un nou bar de copes instal·lat en una antiga fàbrica, per anar situant-nos en una situació d’angoixa i supervivència com en la primera versió. En aquest cas compta amb una sofisticada i aconseguida maquinaria escènica i el toc misteriós de la màgia, una gran aportació tècnic-escènic del Mag Lari amb un homenatge al gran Houdini. El protagonista (Joel Joan o Xavi Mira, segons el dia), es juga literalment el físic dins una cabina plena d´aigua, aguantant la respiració interminables minuts.A totes i tots els que us va entusiasmar Escape Room, no deixeu de veure aquest Escape Room-2, i els que no vau veure el primer, ¿què espereu, per veure al menys el segon?. Ultimes funcions d´una llarga temporada. Encara hi sou a temps. Per cert el primer Escape room, el podeu veure en la seva versió en cinema (no confondre amb les versions anglòfiles), a Nétflix.  Joel Joan i Paula Vives, repeteixen. S´incorporen Agnès Busquets i Borja Espinosa i un cinquè personatge que interpreta Irene Jodar.El segon repartiment està format per Xavi Mira, Marta Codina, Roger Batalla i Mònica Pérez.A l´inici un vídeo ens col·loca en situació, i ens fa saber el que va passar al final de la versió primera. Veiem com es detingut l´assassí d´Hostafrancs, interpretat per un Lluís Soler que fa por i que dirigeix una mirada a càmera que et fa córrer un col fred per tota la columna. Destacar l’excel·lent i complexa treball escenogràfic d´Enric Planas, l´il.luminació de Mingo Albir, l´espai sonor de Darío Díaz i el vestuari de Nidia TusalUn divertiment pur i d´alçada que reuneix misteri, ensurts, encara més acció que l´anterior, critica social i conjugal i tot farcit d´un humor fi i enginyós, amb un ritme que no decau en cap moment.text: [email protected]     

Si hi ha una segona part amb els mateixs protagonistes d'Escape room, és evident que d'alguna manera es van poder escapar al primer episodi. Això ja s'aclareix amb el primer tall del muntatge. A partir d'aquí, amb tres rèpliques es posa un termòmetre a les relacions entre els quatre amics que havien quedat, cinc anys abans perquè el Edu F, presentés la seva xicota (la Marina) als seus amics de l'ànima. Aquest cop, es pot dir que no van a un Escape room, si no que s'hi troben. I que,altra vageda, hauran de ser sincers per a resoldre les proves que un escapista malèfic (en forma de l'autòmat Houdini) prova d'esquarterar i ofegar les seves preses.L'espai on es troben tancats i sense mòbil, els deixa desamparats. (Avui, quedar-se sense dades al mòbil, ja seria símptoma d'avisar als Mossos d'Esquadra). I tancats en un soterrani en un muntacàrregues manipulat la sensació de vulnerabilitat augmenta quan se sap que el decapitador d'Hostafranchs es va escapar de la presó. En tot cas, la peripècia principal és anar descobrint com van sobreviure al primer ensurt i cap a on ha derivat la seva carrera i ritme vital. La Marina segueix sent la jove espavilada que impulsa la resolució dels enigmes. I això, que en la primera edició demostrava la seva intel·ligència, en aquesta ocasió no funciona tant (es descobreix cap al final del quadre; no podem pas dir res més).En tot cas, és divertit tant pels espectadors que van veure el primer capítol com els que s'estrenen en aquest segon. Hi ha ganes de "gore" i algun bot a la butaca es produeix per alguns dels simpàtics ensurts del quadre. Com a veí de Sant Andreu, em miraré la fàbrica de creació de la Fabra i Coats d'una altra manera després d'aquesta funció. Se sabia que al barri hi queden alguns refugis antiaeris de la Guerra Civil, ara costa imaginar aquest magatzem sense que topi amb la construcció de la Línia1 del metro.El dispositiu de la ficció funciona i entreté tot fent caricatura dels rols polítics (endavant amb la resistència, voluntaris de la Meridiana en la reivindicació de l'1-O) i del típic egocentrisme del director de cinema reciclat a artista de pintura abstracta o d'actriu a directora feminista emprenedora. Amb la broma com a esquer, Joel Joan i Héctor Claramunt fan que els personatges critiquin la insistència de premiar, ara, més les directores que els directors de cinema. Bon intent.

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”.Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”.«Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin.«Escape Room 2» es caracteritza per ser un espectacle que compta amb una espectacular “grande machine”. La maquinària escènica és, com aquell qui diu, un personatge més. Hi ha el cronòmetre del temps que clava el minut i el segon; hi ha el personatge en off —en aquest cas amb la veu tenebrosa de l'actor Lluís Soler—, que és qui dóna les instruccions de cada pas a seguir; hi ha números de màgia —un de totalment espectacular—, hi ha un bar on s'hi exposen unes pintures sense opció a cotitzar gaire, i un muntacàrregues rònec de magatzem que provoca el canvi d'escenari i d'escenografia. «Escape Room 2» entra pels ulls, com els bons plats de cuina que conviden a tastar amb els ulls clucs.Els espectadors més seguidors hi trobaran també un guió que aquesta vegada està molt més basat que l'anterior espectacle en la part textual. Els nous espectadors s'hi enganxaran de seguida. Un guió de frases ràpides, de rèpliques breus i tallants, però essencials per configurar una trama que té plantejament, nus i desenllaç. Dit d'una altra manera: situació introductòria de bona fe dels personatges per desorientar els espectadors; embolics de por psicològics més que terrorífics per fer glatir els espectadors; i conclusió lliure d'infarts amb dosi de romanticisme per endolcir finalment els espectadors. En definitiva, com el títol que no enganya: un “escape room” o una sala d'escapament on surten a la llum veritats que podrien ser mentides i mentides que podrien ser veritats. I totes amb un volgut trencament tan cínic com irònic d'allò que fa trontollar una relació o una part de la societat.Com és habitual en els guions de Joel Joan i Hèctor Claramunt, tot transcorre amb molt d'humor sempre, però humor fi, que no admet efectes de riures enllaunats sinó somriures permanents de l'auditori. I no hi falten multitud de referències a l'actualitat social i política catalana (hi sona la CUP, l'Esquerra, el PSC i la vella Convergència, a més de picossades de Tsunami Democràtc i Talls de la Meridiana), adaptades, això sí, als canvis dels últims cinc anys, passant també per l'etapa de l'auge del feminisme —hi veig la polèmica laboral que va sortir a la llum i que va picar les crestes de Leticia Dolera i Aina Clotet arran de l'embaràs d'aquesta última—, i hi ha l'airada del controvertit llenguatge neutre amant de les is, les relacions obertes de gènere i també el record del temut coronavirus i la psicosi de la mascareta i el gel desinfectant dels més hipocondríacs.Una psicosi que sembla llunyana i superada, però no tant: les dades sanitàries més recents parlen de noves variants en expansió que tornen a fer pujar els ingressos hospitalaris (Joel Joan dixit!). Sort que l'amor, a l'hora de fer l'ànec o tòrcer el coll, amb mascareta o sense, ho cura gairebé tot. D'aquest «Escape Room 2» és probable que ningú no en surti amb pell de gallina. A tot estirar, potser, amb pell de banana... Però això ja seria, o potser serà, tota una altra història del tàndem Joel Joan i Hèctor Claramunt d'aquí a uns altres cinc anys. (...)