Si hi ha una segona part amb els mateixs protagonistes d’Escape room, és evident que d’alguna manera es van poder escapar al primer episodi. Això ja s’aclareix amb el primer tall del muntatge. A partir d’aquí, amb tres rèpliques es posa un termòmetre a les relacions entre els quatre amics que havien quedat, cinc anys abans perquè el Edu F, presentés la seva xicota (la Marina) als seus amics de l’ànima. Aquest cop, es pot dir que no van a un Escape room, si no que s’hi troben. I que,altra vageda, hauran de ser sincers per a resoldre les proves que un escapista malèfic (en forma de l’autòmat Houdini) prova d’esquarterar i ofegar les seves preses.

L’espai on es troben tancats i sense mòbil, els deixa desamparats. (Avui, quedar-se sense dades al mòbil, ja seria símptoma d’avisar als Mossos d’Esquadra). I tancats en un soterrani en un muntacàrregues manipulat la sensació de vulnerabilitat augmenta quan se sap que el decapitador d’Hostafranchs es va escapar de la presó. En tot cas, la peripècia principal és anar descobrint com van sobreviure al primer ensurt i cap a on ha derivat la seva carrera i ritme vital. La Marina segueix sent la jove espavilada que impulsa la resolució dels enigmes. I això, que en la primera edició demostrava la seva intel·ligència, en aquesta ocasió no funciona tant (es descobreix cap al final del quadre; no podem pas dir res més).

En tot cas, és divertit tant pels espectadors que van veure el primer capítol com els que s’estrenen en aquest segon. Hi ha ganes de “gore” i algun bot a la butaca es produeix per alguns dels simpàtics ensurts del quadre. Com a veí de Sant Andreu, em miraré la fàbrica de creació de la Fabra i Coats d’una altra manera després d’aquesta funció. Se sabia que al barri hi queden alguns refugis antiaeris de la Guerra Civil, ara costa imaginar aquest magatzem sense que topi amb la construcció de la Línia1 del metro.

El dispositiu de la ficció funciona i entreté tot fent caricatura dels rols polítics (endavant amb la resistència, voluntaris de la Meridiana en la reivindicació de l’1-O) i del típic egocentrisme del director de cinema reciclat a artista de pintura abstracta o d’actriu a directora feminista emprenedora. Amb la broma com a esquer, Joel Joan i Héctor Claramunt fan que els personatges critiquin la insistència de premiar, ara, més les directores que els directors de cinema. Bon intent.