El ritual va començar a la falda del volcà Montsacopa, on el públic d’Olot va començar a peregrinar cap al cràter convertit en escenari. Baixant al centre del cràter ja se sentia la respiració fatigada del ballarí que ens esperava al bell mig del volcà repetint el mateix salt una vegada i una altra. L’atmosfera mística ideal per entrar en l’estat espiritual ideal per a contemplar Erritu –que vol dir ritual–, la coreografia creada per Sharon Fridman per a la companyia basca Kukai Dantza.

Erritu ens vol transportar als rituals tradicionals que han perdurat al llarg dels temps. Funciona bé mentre l’escena l’embolcalla la veu misteriosa de David Azurza i el cor Fructus Temporis i els ballarins es limiten a repetir els mateixos salts. En canvi, quan s’hi afegeix música electrònica i el moviment es distorsiona i fusiona amb un llenguatge corporal de codificació contemporània, el misticisme s’evapora. Tot i que a Erritu Sharon Fridman vertebra una dramatúrgia que flueix amb molta elegància i que acaba amb un bon cop d’afecte; la coreografia perd interès en la manera de tocar-se entre els ballarins, d’interactuar. És a dir, com si el treball de fusió entre els diferents estils de moviment hagués quedat com una barreja d’aigua i oli. Les línies es poden veure amb massa claredat i perd tota la organicitat que cada estil té per la seva banda. Ara bé, una vegada més Kukai Dantza ens regala un espectacle per assaborir la bellesa tel·lúrica de la tradició de la mà d’un coreògraf com Sharon Fridman.