Kukai Dantza neix de la llavor de la dansa folklòrica basca. Constantment, la sacsegen amb la contemporània per construir coreografies vives d’avui i d’ahir. Amb Sharon Fridman pretenien ajuntar el contact (que sovint porta els cossos a desplaçar-se rodolant horitzontalment) enfront la verticalitat de la folklòrica (salts amunt, passes enèrgiques i ¡constant moviments de braços). La peça, de naturalesa lenta per fer evident que el ritual és repetició, ensenya que la verticalitat de la joventut es va corbant amb la maduresa dels intèrprets i facilita un material més humà, menys atlètic. Hi continua havent el desgast i fent-se més evident que amb els cossos joves. És un tipus de treball que busca el límit, motiu pel que ha estat qüestionat (entre altres aspectes, en denúncia encara oberta) l’escena de Jan Fabre (Belgian rules). Però el cansament, l’abaltiment dels propis espectadors, agafa volada amb la veu de David Azurza i el Cor de Noies de l’Orfeó Català (sota la direcció de Buia Reixach i Feixes).

Kukai ha treballat des del 2002 amb molts coreògrafs. En recordem alguns com Cesc Gelabert (Gelajauziak), Brodas Bros (Topa) o Marcos Morau (Oskara). Cada autor hi ha posat de la seva collita i ha anat internacionalitzant les passes dels dantzaris i els elements clàssics. De fet, aquest corrent no és tant insòlit a Catalunya, gràcies als premis Delfí Colomé, que premia la mixtura de dansa folklòrica amb la contemporània (amb propostes premiades com EgurRa, Pilar de dos i Aèr). El mateix Cesc Gelabert ja va fer una notable revisita de la sardana per a inaugurar el Grec del 2011 amb La muntanya al teu voltant. O Sònia Gómez va revolucionar les jotes a A vore. La sort de la companyia basca ha estat la seva estabilitat. Que li ha permès anar forjant complicitats. I posant valor a la dansa folklòrica, en l’escena d’avui. Akram Khan (Xenos), Sidi Larbi Cherkaoui (Sutra, 4D) , Hofesh Shechter (Sun) o, a la platja catalana els de CobosMika (Onetoanother) pretenen reconstruir una xarxa de ritualitat i espiritualitat, des de l’emoció d’avui i la intensitat i fragància de les arrels.

En el treball d’Erritu es planteja l’acció de la repetició com un element indispensable per al trance, com el cant quasi cósmic, d¡Azurza, mentre cru un pati de cadires. Amb la camisa llarga o sense, evoca la figura d’un Quixot místic adorant els favors de Dulcinea. Sense pretendre delirar ni ridiculitzar la proposta de Kukai és tant honstai indestructible que captiva fins a la medul·la.Sobretot, quan les veus esquitxen l’escena, com si fossin llums d’intermitència estrobòtica. No saps per ressonaran, com una veu que es remunta als temps antics, com un avís de presències futures. La música és invisible i aporta una emoció seductora.