Es presenta en ple procés a Fira Mediterrània. Vagi per endavant. Caldrà, doncs, fer-li una revisió nen futurs festivals, quan s’hagi estrenat. Què es pot dir, per ara? 

Els dos
acròbates de mà a mà han incorporat a les seves rutines unes bales
de palla. És un element ideal perquè dóna molt de joc i, fins i
tot, pot ajudar a amortiguar algunes caigudes. L’esgotament de
l’exercici de força i equilibri obliga a què hi hagi transicions.
Avui són massa buides. No connecta amb el públic, per exemple, la veu en off de l’artista ni se li
troba intenció enmig d’un camp de bales de palla. En canvi, és
preciós tot el joc que aconsegueixen desenvolupar a través de les
bales de palla (sobretot quan estan amuntegades que permet salts de
molta alçada). Hi ha un moment que arriben a sortiir de l’entorn rural
i desenvulpen salts i equilibris amb el mobiliari urbà (contenidors,
casetes,, fanals, bancs… És un canvi ben pensat per netejar
l’espai, donar una sorpresa al públic per tornar amb l’acció final.
El treball, de notable exercici físic, necessitarà una dramatúrgia
més cuinada, sense necessitat que els intèrprets esdevinguin
personatges ni que hagin de conjugar en primera persona. No cal. La
poètica de les bales de palla els ha de permetre (potser fent alguna
mínima intervenció del públic, com Joan Català a Pelat), construir
més enllà. Seria ideal que mantinguin més temps el joc en què la noia no toca a terra, mantenir-se en equilibri sobre de la palla o de
les espatlles del portor. Pot dur a uns quadres de notable poètica i
que s’inspirin en les instal·lacions d’equilibris de Jordi Galí
(remete, per exemple, a Abscisse…). de fet, l’univers rural ja ha estat investigat notablement pel circ. És el cas de Bèsties de Baró d’Evel o de Chicken legz dels Animal religion, per citar dos exemples ben sonats.