Ens havia robat el cor amb el discurs complexe i capriciós del personatge de Mònica López a De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Va tornar a convocar els esperits amb la contundència de Roser Batalla a Le congrès ne marche pas (que copia el discurs de la Dama de Ferro per salvar-se de la mocio de censura a la Cambra dels Comuns). Ara sabem que Joan Yago ja havia formulat el dispositiu en una peça personal i feta pel plaer de posar a prova els límits de la raó i de la desraó i del realisme teatral. Aquell experiment que va caure descavalcat, a Catalunya, ara de la mà de Mònica Bofill (Els Brugarol), torna a tensar les neurones amb una situació tant delirant com hilarant. Tan sospitosa com semijustificable. Al final, les etiquetes, o les bombolles d’informació, generen fantasmes terrorífics quan un cau fora del refugi habitual.

Yago deu seguir a personatges ben sinistres per les xarxes. Si Sanzol s’inspirava en Google per desembolicar els seus gags misteriosos, entranyables, sorpresius (Delicades, Días estupendos), Yago estira els testimonis i els hi fa una prova de la màquina de la veritat. I, per més surrealistes que siguin, tots tenen una part de veritat, d’humanitat, que traspassa la seva barbaritat vital. De fet, la farsa Eddito Búlgaro sobre Berlusconi, era tant bèstia que la mateix ànima del Forza Itàlia aplaudiria amb la boca oberta obscenament.

La proposta escènica a la Sala Petita és un desplegament inesperat de bateria, sets televisius, ombres d’Abba (o Mamma Mia, avui) i records de l’autòmat d’Uncanny Valley. Les actrius es despleguen en una exquisida i despietada interpretació. La presentació de les situacions d’una societat contemporània nord-americana, que porta dues dècades d’avançada de desmembrament respecte a la vella Europa, va variant el format. Només al final pren la forma de late show. Abans, hi ha hagut un instant dedicat als tribuneros (una colla de cunyats masclistes com els de Polònia, però sense escuradents a la boca) que és una divertida delícia tan realista, com alhora surrealista.

Llarga vida a aquestes entrevistes breus. És cert que la durada i la intensitat acaben carregant l’espectador amb totes les argumentacions i mirant desbrinar si el personatge té biografia penjada a la Viquipèdia o és un sopar de duro. Però la peça, amb una banda sonora amb un regust per una certa música anterior als 80, convida a cantar i aplaudir els cors, ningú s’atreveix a ballar-ho. Temps al temps.