La paraula “excepcional” l’entenem habitualment com quelcom fora de sèrie, inusual però amb una connotació positiva. En el cas d’Entrevistes breus amb dones excepcionals, Joan Yago proposa jugar l’excepcionalitat com la raresa, i presenta càpsules de dones que es troben en la intersecció entre la normalitat més absoluta i la inversemblança de ciència-ficció. Per encarnar-les, un reguitzell d’actrius destacablement emblemàtiques (Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara) cantaran i faran l’estrambòtic aparentment quotidià a través de múltiples papers secundaris. D’aquesta manera, la proposta desafia qualsevol idea preestablerta de forma amena i al mateix temps aguda.

A vegades fa ràbia, però en aquest cas que el pressupost del Teatre Nacional s’evidenciï per totes bandes juga a favor de la peça. La caracterització dels personatges, el vestuari, la música i el disseny de llums transporta a un viatge de gaudi. De fet, el propi format de les entrevistes ja col·loca el públic en una tessitura concreta, d’aparent superficialitat. En una entrevista es coneix en fictícia profunditat a una persona de la forma més anecdòtica possible. Pocs minuts són suficients per jutjar algú i creure saber-ne prou i de sobres. I com si no fos poc, cal una mica de distensió musical entre entrevista i entrevista, no fos cas que resultés massa intents mantenir l’atenció tanta estona seguida. Tot plegat esbossa una burla irònica, una paròdia del somni americà de defensa de les llibertats individuals evidenciat i portat a l’absurd. Però, tot i això, sense pretensions de canviar el món, simplement amb ganes d’evidenciar la comoditat incongruent de despotricar de tot des de la butaca, de casa o del teatre.

Un animatrònic i la necessitat de comptar amb cinc regidors acaben de fer brillar la contradicció costant que és la vida mateixa, com també ho fa l’única escena amb personatges masculins. Se’ls cedeix l’únic espai que no tenien per disparar amb seguretat el que se suposa que tothom està pensant mentre veu el programa televisiu d’entrevistes. Tot plegat, una proposta distreta i entretinguda, a més de desafiant per l’elenc, que remou i desperta per una estona els cunyats que se senten excepcionals i que tothom porta dins.