Els Pirates tenen el repte de ser frescos sempre. En la tercera temporada del muntatge Els secundaris (que fan de protagonistes per incompareixença d’Alady i Tina de Jarque, com uns vulgars covers) la sorpresa ha d’estar viva com al primer assaig. Laura Aubert i Bernat Cot s’han empescat un joc de disbarats ambientat en un camerino del Teatre Còmic, del Paral·lel en temps de revista.

Què els secundaris reivindiquin el seu moment de glòria ja ho va permetre Tom Stoppard amb Rosencratz i Guildersten són morts. A Catalunya, ho van denunciar Babou Cham i Rafa Cruz (Sala Becket, 2006). La veritat és que dotar el rol protagònic demana una enteresa actoral: Cham va fer de Manelic a la Terra baixa de Calixto Bieito i Aubert, en una pila de comèdies, començant per Un déu salvatge, ben recent. En tot cas, són tant divertides com patètiques les circumstàncies dels coristes. De fet, Carles Alberola els hi donava el tiquet de supervivent a Besos (els famosos es cremen molt de pressa; estar en un segon pla salva d’aquest incendi de la fama).

La gràcia d’aquest muntatge és la contínua presència de personatges que volten pel camerino, en un joc de fregolisme d’estar per casa; no es tracta de fer màgia, sinó de riure de la martingala dramatúrgica, com ja passava a La setena porta o a La cuina. La pretensió és comprovar quines males prais es continuen produint entre els secundaris de la revista i els secundaris d’avui d’una companyia amb il·lusió. De fet, la peça delira cap a la decisió de viatjar com a duer que passa el barret mirant de tenir siopar calent cada vespre pels pobles. Ben bé com a You say tomato. La millor de les sàtires de la companyia per a un fan del seu treball, va ser amb la seva trilogia del Balneari Maldà, posant el termomètre a l’actualitat més rabiosa (sens dubte, irrepetiblement generós i lúcid).

A Els secundaris s’hi fan cita les mares, la joveneta amb l’esperança de ser estrella, els empresaris, la policia, el sindicalista, la de vestuari… Tots passen pel petit espai. I s’amaguen ara al lavabo, ara cap a l’escenari, ara, escales amunt, cap al Paral·lel o al pis de descans on abunden els sandvitxos. En realitat, aquest és l’encant més potent del muntatge (fins al monòleg final), la raó per la qual el públic se sorprèn dels trucs i dobles, senzills però efectius. (La Calòrica a La brama del cérvol també entra en aquest joc del ninot).

El drama del còmic. Sí, efectivament, jugar a representar papers lleugers, sense massa profunditat, que es limiten a portar el cafè o que improvisen traient un ram de flors en un gerro que, en comptes d’aigua, hi ha fluids d’espàrrecs, els situa als peus dels cavalls. Sempre acaben atrotinats. I això és el que dóna més lluentor als personatges principals, els noms dels quals s’escriuen més grans que el títol de l’obra. Aquesta popularitat d’influències de principis del segle XX contrasta amb el menyspreu de la crítica.  Les cròniques dels diaris són incendiàries i escandaloses. És el que aplaudeix el mateix públic que omple (o no) les platees. Tot artista somia amb l’èxit. Primer, per l’entusiasme a triomfar com a cupletista eixerida (afini més o menys). Després com a supervivència moral i econòmica. Hi ha gana física i ganes espirituals. Però al camerino més brut de tots sempre han de repartir-se (o robar-se) les molles. És allò de les ganes del secundari que déiem al títol.