Els de LAminimAL graten al costat de la crosta, sempre que poden. No l’arrenquen de cop, si no que estoven les vores per veure si, així, cau sola abans d’hora. Els reis de Shakesperare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth assumeix el repte de construir una història nova a partir dels retalls escrits per Shakespeare. Que no és gens fàcil. Ho fan, hàbilment, des d’un lloc atemporal: el despatx on els redactors de discursos professionals universals decideixen quin caire ha de prendre la compareixença del Rei Felip VI el 3 d’octubre, després de l’1-O catàrtic i davant una aturada de país de Catalunya. Al seu costat, els jardiners d’aquesta estranya cort tenen veus ben disperses que respiren a rèpliques de bufó o de còmiques escenes pastorals, per a desengreixar la retòrica. 

Sembla que Daniela DeVecchi i Albert Pijuan volien arribar a justificar una escena culminant (que ho és) en què s’introdueix part d’aquell discurs que va ser irreconciliable per a uns i, en canvi, reconfortant per als contraris. En les màquines d’escriure dels redactors de discursos van revisant el text, en funció de les demandes que els hi arriben per telèfon (ara que tingui a un nombre desmesurat de la paraula “unitat”, ara que soni humà, ara…) Per moments, el soroll de les màquines ressona a la cantarella d”Els carrers seran sempre nostres…” De la paranoia de voler ser reconegut com l’autor d’un discurs que podria ser mític en la història contemporània, es passa a les ombres dels complots, de les traïcions sui generis, fins que arriben l’escena dels albercocs (a l’octubre fa mesos que ja han caigut dels arbres,el que denota una atemporalitat intencionada evident).

LAminimAL juga amb el teatre sistèmic de Sanchis Sinisterra. Això explica el comportament dels actors. Cada un d’ells, té el deure d’aconseguir un repte (un secret) que proposen des de direcció. El joc fa que sigui impossible repetir una escena, que hi hagi una contínua frescor en cada passi. Evidentment, el distancia d’una Veritat contundent, mesurada. Les seves raons ballen per sobre del llac, com surant, fent petites ones que es difuminen extensió enllà. Es nota que es volia construir una idea clara i nítida en la concepció de l’obra, per mantenir el joc (sovint construeix una coreografia aleatòria). Efectivament, Shakespeare ressona i pontifica, amb aquella lucidesa d’Enric II, i la seva obligada abdicació; d’Enric V, i el seu cant èpic abans de la batalla el dia de Sant Crispinià; o la baixesa maqueavèlica de Ricard III. Però queda barrejat amb l’ascensor d’una comunitat de veïns aristòcrata (o amb ànsies de convertir-s’hi), amb els jardiners que rassuren la gespa qualsevol insinuació republicana o es deixa sentir els revoltats que prenen llocs de força en el mateix despatx dels discursaires. El to shakesperià es manté, tot i que les costures siguin del Segle XXI. 

LaminimAL aconsegueix divertir i posicionar-se fent-se entendre utilitzant les paraules de Shakespeare, un repte que no sempre s’aconsegueix. Per posar un exemple, recent, només cal recordar el dissortat intent al Romea de La taverna dels bufons. La forma teatral de la companyia, que aquest juny recuperen Apocalypse uploaded a l’Escenari Joan Brossa (i busquen sala per fer més temporada d’Els reis de Shakespeare…) és genuïna, que disfruta d’una desinhibició formAL, tot i que arrela en un contingut compromès. Coincideix amb referents com Dei Furbi (Oklahoma) o Teatre de l’Enjòlit (Si no ens paguen, no paguem, per exemple).