Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d’arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l’irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona.

«Els ossos de l’irlandès» és d’aquelles obres que t’ho posa difícil perquè t’obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d’enganxar els espectadors com ho faria la trama d’una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus.

Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d’anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l’anomena, d’elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d’uns fets que van unir i encadenar els tres joves d’un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l’Hèctor (propietari d’un magatzem) i el Xevi (l’artesà de la cervesa).

Només cal dir que, per reblar el clau, la banda sonora principal és amb la peça «Sherry Darling», de Bruce Springsteen. I això, si es té en compte que canta el Boss, ja dóna també algunes pistes més: hi ha una mare —els tres protagonistes viuen encara mig emmarats—, hi ha una cervesa i una autopista i una nena per a cadascú, Sherry Darling, o dit d’una altra manera, Sandra o Nuri, ni que aquesta es faci la vida al club de la carretera. I hi ha algun cor trencat per estimar de nou. Tot això i molt més ho canta el Boss. I els tres protagonistes d’«Els ossos de l’irlandès» fan de Boss a estones, ni que sigui amb un pal d’escombra com a micro.

«Els ossos de l’irlandès», com he dit, és una comèdia negra on no falta l’humor també negre. Però el ressò és de terra endins, de terra dura, on les amistats es fan i es desfan, però no s’acaben de trencar mai del tot i on tot és possible: fins i tot que en un pla de la roureda on no hi corria mai ni un fil d’aigua acabi baixant una torrentada.

Una torrentada escènica és el que ofereixen Ivan Benet (Xevi), Norbert Martínez (Hèctor) i Ernest Villegas (Llorenç), tres actors de llarg recorregut que aquí sembla que hagin nascut per embolcallar-se de personatges foscos, envejosos, rebels, pinxos i febles a la vegada. Tres personatges de western contemporani amb Denominació d’Origen tatuada a la pell que es juguen perillosament l’amistat, encadenats per un secret de vint anys enrere passat pel filtre de l’alambí, ben destil·lat, i deixant que la caldera on escalfen la barreja trobi el seu punt de bull i s’impregni de la sensació de viure, que diria aquell. Tres personatges que acabaran segellant la pau amb un brindis i el clincs del vidre de les tres últimes cerveses artesanes de la nit. ¿I els ossos…? ¿I l’irlandès…? Tot un misteri que només els espectadors tenen el dret de saber com es desemmascara i es rescata de l’oblit… mentre sona el Boss, esclar.