La necessitat d’una dramatúrgia rural, de què els urbanitas arribem a conèixer a fons les històries que poden passar en un poble, en qualsevol poble, ha fet escriure a Víctor Borrás i Guasch aquest magnífic relat. Inspirat sense anar més lluny en les comèdies negres de Martin McDonagh (“La calavera de Connemara”) entre d’altres, l’autor ha traslladat l’acció de terres irlandeses a terres catalanes; podía ser Osona o també Vilanova de Glasgow, tal com s’esmenta a l’obra en un dels moments més divertits.

Què passa en un poble? A simple vista res, però poden pasar moltes coses, i moltes d’elles els de ciutat no les veiem. Però allà sí. En un poble tothom es coneix, on per exemple tots han menjat les truites que feia aquella senyora, truites que es feien amb uns ous que vés a saber d’on havien sortit. Aquestes històries i moltes més.

Per exemple, la de l’Héctor, el Xevi i el Llore (“que no, que porto trenta anys dient que em diguis Llorenç”, diu l’afectat). En teoria, a simple vista, no els passa res, però sí que passa i molt. Eren amics i ja no, per alguna circumstància que en Llorenç els vol recordar en una tempestuosa nit. Tots tres amics han hagut de conservar un secret gairebé 20 anys, i ni ells mateixos saben si seràn capaços de guardar els records o no.

I tot comença en una nit de mil dimonis, en una casa gairebé destartalada, però que per en Xevi ja li va bé. I allà, en la reunio de tots tres, entre cervesa i cervesa (artesanal, això sí) es desenvoluparà tot.

L’espectador pot anar descentrat durant els primers minuts (què passa, tanta pluja, tanta paraulota?) però de seguida entra en acció i veu que allò, en efecte, és una història rural, on tots parlen tal com els surt, amb paraulota cada cinc segons, i s’acosten al espectador i li mostren les seves nueses, tal com farien els habitants de qualsevol dels pobles que visita en Quim Masferrer a “El foraster”.

I un cop dins la història, una espiral d’humor negre, macabre, una bogería i histèria alhora, s’apodera d’ells i també de nosaltres. I si entres en la primera riatlla, ja estàs perdut…i no pares…i així, “Els ossos de l’irlandès” (British bones, encara més bon títol!) es converteix en un festival molt ben parit de la companyia Teatre Nu. Tots tres actors (Villegas-Benet-Martínez), molt ben compenetrats, mirant que no se’ls escapi el riure en algun moment, passant de la ironia a la riatlla oberta, i d’aquí a un component dramàtic per tornar sense pausa al humor negre….amb un ritme àgil i vertiginòs.

S’agraeixen espectacles com “Els ossos de l’irlandès”, un bocanada d’aire fresc que també provoca alguna reflexió, però sense arribar a dramatismes. Una forma de prendre’s la vida més a la lleugera, acompanyats de tres actors en estat de gràcia, a quin millor, que encara treuen molta més adrenalina quan sona Bruce Springsteen. Una obra necessària, terapèutica, divertida i un sessió de risoteràpia assegurada.