Llàtzer Garcia tanca la seva trilogia sobre la família. Ha aconseguit que els tres títols tinguiin elements estables, que es repeteixen i alhora que tinguin sensibles diferències. Les tres obres són germans amb identitat pròpia. Se’ls hi reconeix el punt comú patern però cadascú es reivindica, sanament, amb detalls propis. 

Què ens depara aquest títol? D’entrada,  hi ha (en elipsi) el trencament dels fills cap als pares. Cal refusar-los per fer una vida pròpia. El plantejament d’una preciosa ambigüitat, perquè parteix de fets reals però que costaria discernir què és veritat i què és ficció en la trama, és el més fosc de tots tres títols. Poua endins a partir d’un fet històric (la presència d’una insòlita comunitat religiosa a Girona) i indaga sobre la fugida d’aquests fills desagraïts que, a ulls de la comunitat, són l’esperança en què Jesús hi confia, i ells necessiten escapar-se de tanta responsabilitat. Amb una Teresa Vallicrosa com a mare superiora (i àvia) inquietant, els altres tres actors, Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol, doblen fent de pares durant la constitució de la comunitat i de fills dues dècades més tard. La companyia tracta amb un inusual tacte i respecte les creences, les planteja de manera ambigua perquè mai cap personatge no sigui indefensable. Potser són creences equivocades i esbiaixades però no qüestiona la seva bondat. Només algun detall fa sospitar, com les joies de la mare superiora, davant de la necessitat d’abandonar-se per confiar en la providència. Que sempre arriba. En forma d’èxtasi, d’abraçada humana, de demanda d’ajuda silenciada o d’incendi que crema les arrels. 

La companyia Arcàdia sempre s’havia dedicat a comèdies més o menys surrealistes.Com ara Esquivel o Ens hauríem d’haver quedat a casa. En aquest sentit, la primera de la trilogia és la més valenta perquè trenca la referència amable, lúdica, d ela companyia. La terra oblidada (2012) imaginava la decisió d’un pare a deixar de parlar, a aïllar-se com a a fórmula per provocar una crisi interna. Posteriorment, es va estrenar La pols (2015), la que, fins ara ha donat més  projeccio´a la companyia. La ort dle pare (millor, encara) l’oblit del germà petit d’advetir a la germana que el pare s’ha mort és la bomba d’arrencada d’una peça que narra unes relacions impossibles entre germans i també dividits per branques paterna i materna. Sempre és el tercer germà el que està en fals. El que s’evadeix d’alguna manera amb els dibuixos. Finalment, en aquest Els nens desagraïts, només són dos germans i un amic (però la concepció de la comunitat els pot fer de relacions fraternals) però és el més petit el que desputrica més clarament d’un passat que tots tenen present com un trauma evident. Tot i el desenllaç definitiu, en realitat, les projeccions dels personatges són tant obertes que ningú pot assegurar què és ficció forçada i què una aparició.