Vestits amb roba blanca per mostrar la netedat
de cos i d’ànima de què han de fer gala i aixoplugats sota una creu immensa,
els habitants de Natzaret –una comunitat ultracatòlica allunyada de la societat
i de tot el que pot contaminar-los i corrompre’ls establerta als anys vuitanta a
Sant Gregori, prop de Girona– segueixen a ulls clucs la doctrina, rígida i
visionària, que defensa la seva fundadora, una dona intel·ligent, manipuladora
i enfervorida, autoproclamada com la portaveu de Déu, que governa amb mà ferma
un grapat d’acòlits entre els quals hi ha la seva filla i els seus néts.

Una dona que Teresa Vallicrosa construeix
sòlidament gràcies al domini d’uns recursos interpretatius que li permeten mostrar
el caràcter complex d’un personatge que barreja la duresa més extrema –palesa
en la veu, els silencis recriminatoris, el rictus que li esbiaixa el rostre– amb
l’aparent dolçor que acompanya els seus gestos i paraules quan es tracta de captar
nous seguidors, i l’actitud mística plena d’intensos silencis pietosos que de
sobte la envaeixen.

Al seu costat, en un doble paper que requereix
un doble registre: Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol. Primer com a
Rosa, la filla ara sotmesa que un dia va ser una noia alegre i feliç en el seu
matrimoni, i després com la néta que va marxar per fer el camí invers al de la
seva mare, Muguet Franc es revela com una actriu versàtil i convincent capaç de
transmetre l’essència de les seves dues dones. Guillem Motos –i aquest punt
d’exaltació tan seu que sovint el caracteritza– esdevé el marit sobrepassat per
una situació que no entén ni comparteix, i , alhora, el nét que, com sa
germana, també fugirà a la recerca d’un futur.

El temps i les circumstàncies, però, faran que
juntament amb l’Àlex –fill d’un altre membre de la comunitat– retrobin un
passat que ni la ràbia ni l’oblit han estat capaços d’esborrar i unes arrels
que –segons Llàtzer Garcia– ens són impossibles de tallar.

Sense caure en el maniqueisme però sense
obviar les arestes més agudes que plantegen els fanatismes, siguin del tipus
que siguin, Els nens desagraïts es
basa en un fet real que l’autor gironí va conèixer de ben a prop i esdevé
l’obra que tanca una recomanable trilogia centrada en la família.

El muntatge –dirigit pel mateix Garcia– adquireix una
atmosfera inquietant reforçada per l’excel·lent il·luminació dissenyada per
Elisenda Pérez, autora de l’escenografia que recrea l’interior d’una de les
autocaravanes on vivien els que es consideraven els “sants dels últims temps” i
del vestuari